Coses i altres coses TANCAT!

TANCANT PORTES I OBRIN FINESTRES

2010-10-10T00:01:00.000+02:00

Ja fa uns mesos que vaig evaporar-me....

A cops necessito morir una mica per tornar a néixer.

I això és el que he estat fent, al menys ho intento.

I en aquest intent, he obert un nou racó i ho faig avui a mitja nit del 10 del 10 del 10, on espero retrobar-vos als que passàveu per aquí i trobar nous passejants d'aquest món petit o no on he passat tantes bones estones.

Si voleu, aquí us espero.

T'ENYORO TANT....

2010-04-03T02:03:00.004+02:00

Accepto que no hi ets,

accepto que la meva vida

ha canviat, que he de viure

sense tu, ho accepto.

Però t’enyoro tant, tant….

que fa mal, molt de mal.

I reconec que no puc evitar-ho,

i sento que mai deixaré d’enyorar-te,

que sempre et trobaré a faltar.

I sé que tant sols si trobo

algú a qui estimar,

l’enyor hi serà,

però potser, tant sols potser,

deixarà de fer mal.

T’estimo amor meu.

RELATS CONJUNTS

2010-02-16T20:07:00.001+01:00

La nit va estendre la seva foscor per tot el poble, de manera que asseguda a la terrassa de la casa tant sols podia veure les dues llums de la plaça de l’església, les úniques que quedaven enceses tota la nit.

M’agrada aquesta foscor i el silenci que envolta les nits al poble dels pares, és tot tant diferent a la bogeria de la gran ciutat. Sempre que vinc a veure’ls, espero que tots marxin a dormir i llavors surto a la terrassa amb una tassa de té i encenent un cigarret m’instal·lo al balanci per impregnar-me de tota la calma que m’envolta.

Però aquella nit va ser diferent, tot estava en calma com sempre, en silenci i tant sols tentinejaven les dues llums de la plaça. Vaig fer una calada i vaig tancar els ulls deixant que els meus pensaments llisquessin suaument per la meva ment, quan de sobte es va sentir un udol llarguíssim que em va fer esgarrifar de cap a peus. Al obrir els ulls, el poble es veia amb la claredat del dia, el cel era ple de llums de colors blavosos que ballaven al so d’una melodia que no havia sentit mai.

Va ser un instant, un sol instant en el que vaig sentir que el cor no m’hi cabia dins del pit de tant fort com bategava i no puc recordar un altre instant de felicitat tant magnífic. Va ser un instant, tant sols un instant i vaig tenir el privilegi de viure’l.

I tinc la certesa de que va ser quelcom important en la meva vida, potser algun dia sabré que és el que va passar, que va significar, o potser no ho sabre mai, la veritat és que no m’importa gaire.

Però se que mai, mai el podré oblidar.

ÀNGELS...

2010-02-14T18:19:00.003+01:00

"A cops a l’albada, quan no sabem amb certesa si estem desperts o dormint, endevinem presències, xiuxiuejos, riures continguts i fins i tot podem sentir que alguna cosa que no som capaços de definir, ens acaricia la galta. Són àngels que van i venen, escoltant els nostres secrets mes íntims, cantant en veu molt baixa dolces melodies… Ara si amb les presses de viure els has perdut, els pots cridar amb aquest petit cascavell que dringa suaument cridant als nostres àngels…."

Fa uns dies em varen regalar un d'aquets "llamadores " d'àngels, potser és una bestiesa, però m'agrada portar-lo i pensar que tinc als "meus" àngels una mica més a prop... És bonic pensar que després de tot seguim donant voltes per aquí i per allà fent-nos presents als que tant ens varen estimar amb un frec, una carícia, a mig dormir, mig despertar...

Tot versant Una sortida digna

2010-02-07T20:06:00.008+01:00

Versant Una sortida digna

Fragment del post del Jesús que ens fa una nova proposta:

"Per tant, enguany hi torno i us convido a escriure un poema que inclogui l'expressió "una sortida digna", el títol del meu darrer recull de contes. Entre tothom que participi sortejaré un exemplar del llibre homònim i, sobretot, el recull de poemes s'editarà gràcies a Petròpolis, de forma que el llibre es podrà llegir o baixar l'arxiu de forma gratuïta, i també es podrà aconseguir en paper a preu de cost.

O sigui que poseu-vos a la feina, i envieu-me els versos abans del 14 de febrer. Evidentment, si teniu un blog, us proposo que difongueu la idea i que hi aneu penjant els poemes."

Les ombres

del vespre

s’han esvaït

amb l’albada.

Tots els mots

tots els dubtes

s’han fos

com si res.

De saber-ho

molt abans

haguérem restat

en silenci.

Deixant poc a poc

passar les hores,

ben abraçats

fins a l’albada.

I llavors, amb el sol

il·luminant la cambra,

hauria estat tant fàcil

trobar una sortida digna.

AMISTAT?

2010-02-06T19:40:00.005+01:00

Les paraules a cops poden fer molt de mal, però a cops els silencis fan encara molt més mal que les paraules.

L'amistat és quelcom preciós, és un tresor, i l'amistat te drets i deures, com tot en aquesta vida.

I sé que una de les coses bones de l'amistat sincera, és precisament el fet de poder ser sincers amb els amics.

Però no tot s'hi val, no tot és lícit.

Tot te uns límits i no és bo traspassar-los.

Hi ha coses, que no es poden dir, ni fer, fan massa mal i jo em pregunto, com algú que diu que és tant amic teu, et pot fer tant de mal amb uns mots dits fora de lloc, fora de tota mesura, sense trobar-hi el sentit , el per què, ni el com, i després sabent que t'ha fet mal, no dir res.... és aquest silenci el que fa més mal.

No tot és lícit ni tant sols en nom de l'amistat.

PER L'ISABEL LA MEVA AMIGA INVISIBLE

2010-01-06T00:00:00.002+01:00

Infinits paisatges

Son presents als teus blocs

Apropant-nos a indrets

Bellíssims i diferents

Endinsant-nos a llocs

Llunyans i preciosos

2010, UNA MICA DE MÀGIA....

2010-01-01T12:33:00.010+01:00

Aquest any 2010,
a la força ens ha de dur moments màgics.

El primer regal que ens ha fet,
ha estat una magnifica nit de lluna plena.

Amb ella hem anat a dormir.

Unes hores més tard, ens ha regalat
aquesta magnifica sortida de sol....

No sé que ens depararà aquest any,
no sé si s'acompliran els nostres somnis.

El que si sé, es que la vida en si mateixa,
és esplèndida i meravellosa.

Veure-ho, gaudir-ho i sentir-ho,
tant sols depèn de nosaltres.

Desitjo que siguem capaços
de no oblidar-ho.

Fotografies fetes pel meu germà Jaume a Arenys de Mar.

FELIÇ 2010

2010-01-01T03:05:00.004+01:00

Que aquest any que comença,
vingui ple d'alegria,
d'abraçades sentides,
i molts, molts somriures.

PISTA 2 BLOCAIRE INVISIBLE

2009-12-28T23:41:00.003+01:00

VAIG CONEIXER AL MEU BLOCAIRE INVISIBLE "IN PERSON"
ARA FA UNA MICA MÉS DE DOS MESOS....

AQUESTA SI QUE ES FÀCIL.... HEHEHE.

PISTA BLOCAIRE INVISIBLE

2009-12-27T13:38:00.002+01:00

Al meu blocaire invisible li agrada
la poesia, viatjar, la fotografia....

Ja,ja,ja... A que quasi tots podrieu ser?

Doncs haureu d'esperar un xic més...

DOS ANYS...

2009-12-21T10:00:00.000+01:00

GRÀCIES A TOTS.

Que em passa?

2009-11-28T03:27:00.002+01:00

No se que em passa, no se per quin motiu no tinc ganes d’escriure. No és que no tingui res a dir, potser tinc tantes coses per dir que no se ni per on començar.

Estic totalment col·lapsada a la feina, tinc tantes coses que sento que se’m escapa quasi tot i això fa que em senti insegura i tensa.

Em sento totalment esgotada física i psíquicament. I arriba l’hora de descansar, se que el que necessito es anar a dormir aviat, però no vull anar a dormir, em sembla una pèrdua de temps, però alhora sento que necessito descansar i no puc… No se si s’entén gaire, no ho entenc ni jo. Tot plegat se’m està acumulant de tal manera que no se ben be on soc, i no se com sortir d’aquest embolic.

Tinc moltes sensacions dintre meu que crec que no les entenc ni jo.

Per una banda, em sento molt sola i em dong compte de que depenc totalment dels altres. D’això me’n he adonat últimament, ja que el fet d’haver anat superant tota aquella tristesa que omplia els meus dies i a mes a mes tenir molta feina, fa que durant la setmana vagi a tope, i quan arriba el cap de setmana, necessito sortir i distreure’m. Però jo estic sola, i que passa si tots els meus amics tenen altres plans… doncs que em quedo a casa tot el cap de setmana.

I llavors és quan te’n adones que la teva vida és una merda perquè depens totalment dels altres, i que per poder sortir i distreure’t una mica, estàs pendent d’una trucada, o no….

Per què si alguna cosa se, és que sortir sola no m’agrada, no m’omple, no em distreu i no em serveix.

Tot això em fa sentir molt vulnerable, i més sola que mai….

Gràcies per ser aquí, per donar-me tant a canvi de tant poc.

War/No More Trouble | Playing for Change | Song Around The World

2009-11-27T18:44:00.001+01:00

M'encanta....
Ultimament no tinc gaires ganes d'escriure, tampoc de llegir.... No se molt be per quin motiu, tampoc tinc ganes d'analitzar gaire... Tant sols escolteu i gaudiu.

130è joc literari

2009-10-23T02:04:00.003+02:00

Que ho fa que hi ha dies en els que res no va com ha d’anar, que sents que potser hagués estat millor no llevar-te…

- RRRenoiiii….

L’Alba, va quedar-se ben quieta pensant que l’única neurona que encara li funcionava se li havia fos. Sentia veus?

- Holaaaa RRRRenoiiiii..

- Hola? Qui hi ha?

- RRRR …

- Però on ets, qui ets? – va dir aixecant-se del banc. Parla d’una manera ben estranya, va pensar, i no veig a ningú per enlloc. Estic perdent el nord.

- Quiiiha… rrrrrenoiiiii…

Coi, però… jo diria…

- Tit?

- Titititit…

L’Alba va parar l’orella, i va veure el Tit, a la branca d’un arbre. La Roser feia una setmana que no era la mateixa d’ençà que el lloro se li havia escapat. Al principi li va fer riure, però en adonar-se de lo important que era el lloro dels nassos, va sentir pena. Com es pot estar tant sol que la vida depengui d’un lloro?

- Au va baixa.

Dit això, el lloro va deixar-se caure de la branca, ella va ajupir-se doncs li va semblar que anava directe al seu el cap, però el lloro va aixecar el vol i l’Alba amb la boca oberta, va veure com s’allunyava fent un so grotesc, que li va semblar una rialla.

Gracias a La Vida

2009-10-04T21:45:00.001+02:00

Que tinguis un dolç viatge Mercedes Sosa...

L'AMOR SEMPRE...

2009-09-27T21:32:00.004+02:00

La vida sempre ens dona un respir, quan sembla que tot va de tort, hi ha moments d’immensa alegria.

El passat dia 12, el meu fill petit es va casar.

Va ser un dia meravellós, ple de emocions, rialles i llàgrimes.

Molts sentiments retrobats, moltes absències però també ple d'alegria.

Ha estat un llarg camí, ple de dificultats i d’entrebancs, tots ells superats amb molt d’esforç, amb molt recolzament i moltes complicitats.

Però sobretot amb molt, molt d’amor.

I potser és per això que tot es viu d’una manera molt més intensa.

Em sento molt feliç, molt orgullosa d’ells.

Me’ls estimo amb bogeria i sé que seran feliços i faran feliços a tots els que els envolten.

Tenen molt per donar, i de ben segur que la vida els recompensarà amb escreix.

Des d’aquest raconet, una fortíssima abraçada pels dos

i tot l’amor de la vostra mare...

BERTA 13

2009-08-26T00:35:00.005+02:00

Ha passat més d'un mes d'ença que la vida amb tota la seva crueltat ens va deixar sense el teu magnific somriure. No tenia paraules i segueixo sense tenir-les, és massa dur, és massa injust.

T'estimo moltissim Berta, t'enyoro i sento que tot plegat ha de ser un somni, que no pot ser veritat... que és impossible...

Ens has donat una lliçó de com s'ha de viure la vida. Amb alegria sempre. Has estat un exemple de com ser feliç cada instant de la vida d'ença que eres ben petita. Has viscut sempre, com tu deies "A TOPE" cada dia de la teva curta vida.

Ara des de allà on siguis, ajudan's a entendre, a acceptar, a viure amb la teva absència. Ajudan's a portar a la pràctica la frase que li deies a la teva amiga Patty:

" DON'T WORRY CHAVALOTA, QUE LA VIDA SIGUE..."

Un somriure per a tu, per sempre.

T'estimo moltissim.

La teva "madrina" que no t'oblidarà mai.

SENSE PARAULES....

2009-07-30T01:43:00.002+02:00

A cops la vida ens esclata a la cara en tota la seva cruesa.

Tot és tant efimer, tant inesperat, tant dificil...

Aquest cop he quedat sense paraules.

No tinc esma d'explicar-vos el que ha passat, és massa dur, és massa injust.

Em prenc un respir. No puc...

NEDA SALEHI AGHA SOLTAN

2009-06-24T18:44:00.003+02:00

Estesa a terra, la vida se li escapa en un instant.

Els seus ulls ens miren,

ens volen dir alguna cosa?

Per què?

Que passa?

Tu qui ets?

Què fas?

…..

La imatge no vol sortir del meu cap.

He vist morir a una noia en directe,

he vist com en un instant

la vida s’esmunyia del seu cos

implacable, la sang ens mostrava

amb tota la seva cruesa

com n’és d’efímera la vida.

Avui he vist com sobre el gris asfalt

la vida d’una jove a qui encara li quedava tant per fer

s’esmicolava en un instant

mentre el seu pare cridava justícia

mentre nosaltres espectadors casuals

no hi podíem fer res, tant sols…

Plorar.

RELATS CONJUNTS: Le café de nuit

2009-06-22T23:13:00.003+02:00

El seu rostre seguia de color tant blanc que semblava mort, feia més de deu minuts que s’estava allà dret davant de la taula de billar, sense bellugar-se, sense dir res, amb el front perlat de suor malgrat que feia bastant de fred, i els ulls clavats a les boles que havien quedat a la taula.

En Renné s’hi havia acostat dos cops, fins i tot li havia deixat una ampolla i un got a la tauleta del darrera, però ell seguia allà dret sense reaccionar. Ho acabava de perdre tot, una partida que va esdevenir la darrera.

De sobte, es va tombar, es va servir un got de vi i se’l va beure molt a poc a poc, assaborint-lo com si fos el primer cop que en tastava.

En Renné no apartava la vista del seu amic sense saber que fer, s’hi va tornar a acostar.

- Piere seu home, no fas bona cara.

En Piere, va apurar la copa, la va deixar sobre la taula i sense dir res, va fer cap a les escales per anar a la seva habitació que era al pis de dalt. Ni tant sols va mirar-se al seu amic. Caminava tot arrastrant els peus, com si el cos fos massa pesat per poder moure’s amb normalitat.

No va ser fins l’endemà, que en Renné en veure que ja eren quarts d’onze i en Piere encara no havia baixat a esmorzar, va anar a trucar a la seva cambra. La porta no era tancada, en Piere era allà al bell mig de la cambra. D’una corda lligada a l’argolla que en altres temps penjava una làmpada ara en penjava en seu amic.

Sobre la taula, embolicat amb un retall de tela de vellut negre que de tant tocar-la havia perdut fins i tot el vellut, hi havia la fotografia de la Loraine amb un floc dels seus cabells rossos lligats amb un llaç de color rosa.

Al costat una carta tancada.

Amb aquella lletra tant atapeïda, en Renné va llegir: “Per la Loraine”

113è joc literari del bloc Tens un racó dalt del mon

2009-06-21T17:52:00.003+02:00

113è joc literari d'en Jesús M. Tibau

Aquest mes us proposo l'elaboració d'un text basat en la imatge, amb una extensió mínima de 60 paraules, amb una petita dificultat (que als jocs anteriors d'aquest mes ja he donat massa facilitats): no podeu utilitzar la lletra i.

M’he llevat ben d’hora he agafat la meva companya, que sempre està a punt per acompanyar-me a tot arreu. Per sort encara no fa molta calor ja que el trajecte es llarg, però val la pena.

L’Esperança ja fa hores que belluga entre les tomaqueres. Agafo un cabàs per agafar uns tomàquets que tenen sabor de tomàquet, dels que ja no trobo a Barcelona. Mentre xerro amb ella, agafo els més madurs que són els que més m’agraden. També he agafat cebes tendres, pebrots verds, vermells.

Just abans de marxar, l’Esperança em posa també unes pastanagues que fan una patxoca…

Marxo amb els cabassos plens pedalejant amb força. El vent a la cara, l’escalfor del sol… em sento bé. Tot plegat és una bona manera de començar la llarga jornada que m’espera.

Fins a sempre Vicente Ferrer - Miracle a l'India

2009-06-19T19:30:00.001+02:00

Que tinguis un feliç viatge, i que gaudeixis per sempre del miracle de la VIDA.

PASSEJADA, BICI, PLUJA, BARCELONA...

2009-06-06T01:41:00.003+02:00

Desprès d’una passejada per passeig de Sant Joan, Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella, hem arribat a Pla de Palau. Em lligat les bicicletes i ens hem assegut a fer unes tapes amb un vinet blanc ben fresquet.

El passeig ha estat agradable i el sopar també.

Bon menjar, amb bona companyia, xerradeta i decidim tornar cap a casa.

Agafem les bicis i ens dirigim cap a la Plaça Catalunya, passem per el Fossar de les Moreres, amb la flama encesa en record de tants milers de barcelonins que varen morir defensant la ciutat en un 1714, tant recordat, se'm posa la pell de gallina...

Comença a ploure, seguim pel Born fins arribar a la Catedral i pugem pel Portal de l’Àngel fins a la Plaça Catalunya.

Allà ens acomiadem, ells van a la part alta de Barcelona i volen agafar els ferrocarrils, així que jo segueixo sola amunt fins a la Gran Via.

Durant tot el recorregut fins a casa, la pluja m’acompanya, i contràriament al que podríeu pensar, no em fa cap nosa, tot el contrari, pedalejo i em mullo, i m’he sentit feliç, lliure, fins i tot m’ha agafat per cantar, i com no hi havia gent pel carrer, podia fer-ho ben alt.

Feia temps que no em sentia tant i tant bé.

La felicitat, es troba en les petites coses!!

Homenatge de comiat a Mario Benedetti

2009-05-18T21:20:00.001+02:00

SI DIOS FUERA MUJER

¿y si Dios fuera una mujer?
Juan Gelman

¿Y si dios fuera mujer?
pregunta juan sin inmutarse

vaya vaya si dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas

tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce
su pubis no de piedra
sus pechos no de mármol
sus labios no de yeso

si dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos sida o pánico
nos contagiaría su inmortalidad

si dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno
con sus brazos no cerrados
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles

ay dios mío dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería
qué venturosa espléndida imposibe
prodigiosa blasfemia.

10 DE MAIG 2005 - 2009

2009-05-10T14:38:00.003+02:00

En la vida, hi ha dates que marquen un abans i un després.

Avui és una d’aquestes dates. Fa quatre anys va començar una nova vida per a mi.

La meva nova vida sense tu.

La meva nova vida sense tu, el que puc assegurar és que és diferent, molt diferent.

Com en totes les coses que són noves, hi ha un temps d’aprenentatge, un temps d’adaptació. En aquest cas, no ha estat gens fàcil, aprendre a viure sense tu, encara em costa. Adaptar-me a viure sense tu, també.

Però soc una bona alumna, m’hi esforço amb tota l’ànima, per tal de ser capaç de poder estimar a tot aquells que m’envolten. No es pot estimar quan dintre teu tant sols hi ha dolor. Així que m’hi he esforçat moltíssim.

Soc una persona forta i això m’ha ajudat en aquest aprenentatge, soc una persona positiva i molt alegre, i això encara m’ha ajudat més.

Això no vol dir que m’oblidi de tu amor.

En la meva nova vida sense tu, penso en tu TOTS els dies.

En la meva nova vida sense tu, parlo amb tu TOTS els dies.

En la meva nova vida sense tu, riem i plorem plegats, i alguna nit, he sentit la teva abraçada tant endins que tot el meu cos s’estremeix...

Han passat moltes coses, i més que en passaran, però no cal que te les expliqui, ja que tu a través de mi, dels teus fills, dels teus amics, sé que saps tot el que ens passa a cada instant. És la sort de ser a dins nostre per sempre, no et perds detall.

En la meva nova vida sense tu, t’enyoro i t’estimo amb tota l’ànima i miro el futur amb alegria per mi mateixa i sobre tot per tu.

Espero que la teva llum, mai no em deixi a les fosques i segueixi acompanyant tots els meus passos d’aquesta nova vida sense tu.

T’estimo.

L'AMOR.

2009-04-25T00:41:00.002+02:00

L'amor trenca totes les barreres.... o no?

Avui porto tot el dia pensant en l’amor.

L’amor de parella és tant simple com complicat.

Jo vaig tenir la sort de compartir més de trenta anys amb un home magnífic, i vaig tenir la sort de que els dos varem estar enamoradíssims durant tots aquets anys. Molta gent ens deia que érem una parella envejable, quan hi ha tant d’amor entre una parella, és quelcom que es palpa, que traspua. Sempre anàvem agafats de la mà, abraçats… i es clar, això és el que veia la gent que ens coneixia menys. Però l’amor és bastant més complicat. La convivència no és gens fàcil, tot el contrari, és quelcom difícil i has de posar-hi l’ànima si vols que la relació perduri.

Nosaltres varem tenir moltíssims moments molt i molt difícils, però sempre ens en varem anar sortint i varem ser molt feliços. I quan a cops algú em pregunta quina és la formula màgica… sempre em quedo perplexa, no n’hi ha de formula màgica, tant sols hi ha una cosa que manté a una parella unida, l’amor.

I amb l’amor, quan és real i sincer, la paciència, la humilitat, la sinceritat, la fidelitat, el perdó… i tantes coses que segur que em deixo, hi van adherides, quan hi ha amor, tot lo altre costa molt menys… Es clar que un s’hi ha d’esforçar, que ha de desitjar amb totes les seves forces que allò tiri endavant i posar-hi l’ànima.

A cops m’he preguntat que és el que més em va atraure del meu home, i no en tinc cap dubte. Em feia riure.

Ser capaços de riure els dos sols, com el primer dia, és el que més enyoro de la meva vida anterior.

Desitjo de tot cor que tots els que visqueu en parella, sigueu capaços d’estimar-vos de cor, i que rigueu, tant com sigueu capaços.

La màgia del somriure omple l’ànima.

FELIÇ DIA DE SANT JORDI

2009-04-23T20:49:00.003+02:00

Sant Jordi duu una rosa mig desclosa
pintada de vermell i de neguit.
Catalunya és el nom d'aquesta rosa
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha donat gaudis i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on;
i amb ella té més sang a dins les venes
per poder vèncer tots els dracs del món.

J. Mª. de Sagarra

Avui hagués fet 32 anys que ens varem casar.
Avui he sortit a passejar i he comprat un llibre.
Avui he pensat amb tu tot el dia.
Avui t'he enyorat moltíssim.
Avui deixaré una rosa al costat de les teves cendres,
i amb un somriure al llavis, et somiaré.

PER TU PAPÀ. 19.04.85 - 19.04.09

2009-04-19T01:44:00.005+02:00

Ell era un home bo.
Un home just i que sabia estimar.
Potser si que va cometre errors, però qui no els comet?
Per sort, no som perfectes.

Avui fa vint i quatre anys que vas deixar-nos.
Et vaig plorar tant...
Jo tant sols tenia vint i cinc anys, i va ser tant de sobte...
Per primer cop, la vida em colpejava amb tota la seva fúria.
I et vaig plorar tant...

Encara t'enyoro, malgrat ara em fas fins i tot un xic d'enveja.
Estàs tant ben acompanyat...

Ara t'acompanya la mamà, el teu gran amor i el Santi, el meu únic amor, i que t'estimava com a un pare.

I jo estic aquí, lluitant, enyorant, i molts cops plorant com el primer dia.
I es que encara em feu tanta falta.

Però la vida es una roda, que gira i gira sense parar. I bé gires amb ella, o t’estavelles.
I tu em vares ensenyar a ser forta i a girar tant si vols com si no vols.

Mentre no arriba el dia en que ens puguem tornar a abraçar, sé que des d'allà on siguis, vetlles per mi, i ets un dels meus àngels.
T'estimo moltíssim papà.

ESTIMAT PRESIDENT.....

2009-04-08T19:11:00.001+02:00

He rebut aquest video i el vull compartir amb vosaltres.

US ESTIMO

2009-03-21T02:28:00.003+01:00

Fa dies que no escric.
Però fa dies que us llegeixo.
Penso i penso, que és tot un mon aquest dels blogs.
Cadascú de vosaltres, teniu coses a dir, i totes tenen quelcom d’interessant, i jo malgrat no dir res, em sento acompanyada, recolzada. I és increïble!

Voldria ser capaç de fer-vos arribar el que sento.
Voldria ser capaç de donar-vos les gràcies de manera que us arribés realment el meu agraïment.
Voldria ser capaç d’expressar com sou d’importants en la meva vida.
I tots els mots, em semblen poca cosa.
I tots el silencis , em semblen incomprensibles.

La vida no et dona el que esperes quasi mai.
La vida no és quasi mai el que esperes.
La vida es tant senzilla o complicada com un decideix, viure-la.
La vida és , el que tu vulguis que sigui,
malgrat tot, el que passi,
la vida és... immensament meravellosa.

Res, res. Ni el més terrible dels mals pressentiments, pot fer que malbaratem ni un sol segon d’aquesta vida meravellosa.

Des de el fons del meu cor, sorgeix una veu que mai no puc fer callar, que sempre em diu el mateix.

Viu,
estima,
escolta,
estima,
somia,
estima,
gaudeix, i estima…
Estima sempre,
al màxim.

Avui vull dir-vos tant sols una cosa.
Bé, no, dues.

GRÀCIES.
Us estimo.

Bon cap de setmana per tots.

Dia de la dona treballadora

2009-03-08T14:16:00.001+01:00

Aquest és un petit homenatge a totes les dones treballadores, pensant sobre tot en aquelles que varen començar amb una lluita que encara segueix. Per elles, per totes les dones que encara treballen en condicions infrahumanes, per les nenes a les que no deixen ser nenes.

Per totes i cada una de les dones treballadores del món.

Angie

2009-03-01T18:57:00.003+01:00

UN ÀNGEL MÉS EN EL MEU CEL,
UNA ÀNIMA JOVE,
HA MARXAT CANSADA DE LLUITAR.

SENSE AVISAR,
SENSE DONAR TEMPS,
NI OPORTUNITAT
A QUE ALGÚ L’AJUDÉS...

EM DOL L’ÀNIMA,
EM DOL EL COR,
I SENTO RÀBIA.

L’ESTIMAVA MOLTA GENT,
NO ELS HI HA DONAT OPCIÓ.

HI HA UN ABISME,
ÉS IMMENS,
I ELLA S’HI HA ABOCAT.
SENSE PREGUNTAR,
SENSE PENSAR,
SENSE SABER.

HO SENTO TANT.
ÉS TANT INJUST.
NO HI HA PARAULES.

ANGIE,
SI DES DO'N ETS,
ENS POTS SENTIR,
AQUESTA CANÇO ÉS PER A TU.

SYMBELMINE

2009-02-21T21:47:00.007+01:00

La Laura del blog Prosopopeia, m'ha fet un regal.

És el premi Symbelmine que. Sembla ser que segons Tolkien, es tracta de les flors que creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. El premi anava acompanyat d'aquestes paraules que em van emocionar:

Un per a l’Anna, de Coses i altres coses. Pel seu tarannà afectuós, perquè és una dona valenta que encara treu alegria del barret de la vida d’on li han sortit moltes tristors i la comparteix amb nosaltres. Gràcies, Anna!

Gràcies a tu Laura.

Ara sembla ser que les normes diuen que he de fer entrega d'aquest premi a set blogaires i això ja és més complicat, ja que per una banda molts de vosaltres ja el teniu, i per una altre em sap greu donar feina. Això de que t'obliguin a fer quelcom, no m'agrada gaire, però també sap greu no fer-ho.

En fi, aquets són els escollits:

Per al PIT, aquest val per dos, ja que el premi és per al Sergi M. Rovira i per l'Avi Gres i Tip. Per què sempre aconsegueixen fer-me somriure, i els seus escrits tenen aquell toc d'ironia que tant m'agrada. Gràcies per tot.

Per a UN LLOC PER NOSALTRES, al amic Barbollaire. Per què sap com enfil·lar les paraules aconseguint emocionar-me sempre. Gràcies Miquel Àngel, per tota aquesta tendresa que desprenen els teus mots.

Per al PASEANTE, que ha tornat d'home del Parc nedador. Per què em fa il·lusió que hagi tornat, i per què passejar amb ell és tot un luxe. Gràcies per deixar-me acompanyar-te en les teves passejades i ara nedar amb tu.

Per a MENTA FRESCA, ALFÀBREGA, MARIA LLUÏSA....., per què m'agrada el que escriu i com escriu, per donar-li ànims, per què és lluitadora i forta i alhora sensible i tendre. Gràcies Mª Mercé.

Per T'ESPERE EN ALBANTA. Per què els seus escrits i els seus somnis m'encisen i el seu amor per la vida i l'amor, és contagiós. Gràcies estimada amiga Albanta per compartir tant.

Per els ESCRITS PERDUTS d'en Cesc, per què mai no són perduts, per la seva sinceritat, per les ànsies d'aprendre, d'impregnar-se de tot el que passa al seu voltant, per la seva senzillesa i sensibilitat. Gràcies Cesc per ser com ets.

I per últim a DES D'ON NEIXEN TOTS ELS SOMNIS, per l'Assumpta una altre somiadora que ens deixa compartir els seus somnis amb ella i també les seves inquietuds. Gràcies Assumpta.

Ara podeu fer el que vulgueu amb el premi, si el voleu compartir, endavant! I si us fa mandra doncs també està be.

UN DIUMENGE MÉS.

2009-02-15T15:50:00.002+01:00

Un diumenge com tants d’altres.

El dia és gris, trist. No puc queixar-me, no tinc dret a queixar-me, però a voltes t’imagino encara al meu costat i penso en tot allò que hauríem fet en un dia com avui, i… És dur. Sento tant que ja no siguis aquí, que ja no fem plans, que ja no tinguem converses, ni carícies, ni somriures, ni plors, còmplices. Em sento molt sola sense tu.

El temps ha fet que el dolor hagi minvat, la ferida s’ha anat tancant, i jo he posat tot el meu empeny en tirar endavant sense tu, i crec que ho he aconseguit. He acceptat la meva nova situació, i passo moltes hores sola i he aconseguit que aquesta soledat no se’m faci feixuga, intento veure la part positiva, faig ben bé el que em ve de gust, i el fet de que ningú no t’esperi, té les seves coses bones i les seves coses dolentes, i ho accepto tal com ve.

Però a voltes pensar en el futur m’angoixa. Sento que tinc molt per donar, i que potser m’acabaré marcint per dintre… Fa por pensar en tot el que pot esdevenir si no tens a ningú amb qui compartir-ho. He compartit tant! Érem una parella que tot i els nostres entrebancs (com tothom) sabíem com sortir-ne de tot, per que l’Amor que sentíem l’un per l’altra era immens i fort com una roca. I varen ser vint i vuit anys compartint. I aquesta era la manera que tenia d’enfrontar-me a la vida, de la teva mà, sempre de la teva mà.

Així que ja veus, els dies passen amb moments millors i moments pitjors. Enyorant-te moltíssim, estimant-te immensament encara, i cercant la felicitat perduda amb totes les meves forces.

EL MEME DEL 7

2009-01-31T12:53:00.017+01:00

Vet ho aquí que d’ençà que vaig obrir els blogs al 2007, rebo el meu primer meme.

Sempre en trobava referències en altres blogs i no sabia ben bé com funcionava aquest tema i avui en tinc la ocasió de fer-ne un.

Ha estat l’Albanta qui m’hi ha convidat ( he de posar el link de qui m’envia el meme).

I es veu que he d’explicar-vos 7 fets sobre mi mateixa…..

També he de convidar a 7 blogaires a fer el meme, i això ja m’empipa una mica més, ja que sempre us llegeixo queixar-vos d’això dels memes, així que mira, a qui li vingui de gust, ja ho sap.

Podeu apuntar-vos-hi tots els que vulgueu!!!!

Bé doncs, si penso amb el 7, el primer que em ve al cap, és l’any 1977, i m’he adonat, que hi ha molts 777777, relacionats amb aquets any.

1977 – ABRIL ( primer 7)

Ja ho heu endevinat, no? ...

Si, em vaig casar amb en Santi.

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

I ves per on, llavors jo tenia 17 anys.

(segon 7)

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Varem celebrar 27 aniversaris de noces (en realitat varem arribar als 28, però aquest no el varem poder celebrar).

El més màgic el de les noces d'argent, en el que ens varem tornar a casar.

ah! (aquest és el tercer 7).

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Però com tots sabeu, a la vida no tot son flors i violes.....

I ell, malauradament, va deixar-nos als 47 anys.(quart 7)

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

1977 – OCTUBRE (cinquè 7)

Va néixer el nostre primer fill.... en Víctor.

Un dels instants més bells i emocionants, de la meva vida.

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

El meu segon fill, va néixer al 1982...
Però en quin mes?...

Doncs al mes nº 7, si, al juliol.

Un altre instant preciosíssim que té a veure amb el número del que volta i volta aquest meme. (sisè 7)

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

I tant sols em falta un 7, el setè!!!!

Vaig fer alguna cosa als 7 anys????.....

Ah! doncs si, fixa’t vaig fer la 1ª comunió.

(semblava bona, bona de veritat)

Hehehe.... Ves per on!

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Doncs aquí els teniu. Espero que us hagin agradat.

JOVENTUT I PREPOTÈNCIA...

2009-01-24T12:46:00.002+01:00

El vent bufa amb una força inusitada.

Les persianes repiquen, han caigut alguns testos i quan he sortit a passejar els gossos, he vist que el vent havia trencat un arbre, que ara jeu al terra ferit de mort.

Va haver-hi un temps, en el que creia que tots els fenòmens de la natura anaven lligats a com em sentia jo.

Així quan plovia, coincidia amb que jo estava trista. Si la pluja era més aviat una turmenta amb trons esfereïdors, estava clar que era per què jo estava furiosa, i la natura expressava la meva fúria. I quan feia un vent com el d’avui, pensava que els deus mostraven el seu enuig, ja que em trobava en alguna situació que jo considerava completament injusta. Per sort en aquest país nostre hi ha molts més dies de sol, i es clar, era quan jo em sentia feliç i contenta.

Ara em fa gràcia com podia ser de prepotent aquest pensament de joventut. Pensar que la natura era la meva aliada i si jo estava trista, plovia i si estava contenta feia sol. Fins i tot em fa una mica de vergonya recordar-ho….

Per sort, la natura va per lliure, i el que si que ens passa a cops, és que un dia plujós ens pot fer sentir un xic més tristos o melangiosos. I un dia de sol, net i clar, ens fa sentir més alegres i optimistes. Per tant és ella la que ens influeix a nosaltres i no a l’inrevés.

I és que de joves tenim cada idea…..

EDGAR ALLAN POE

2009-01-19T00:00:00.003+01:00

Avui fa dos-cents anys que va néixer a Bòston l’escriptor Edgar Allan Poe.

En homenatge a aquest bicentenari, I seguint la iniciativa del blog Hespèria, avui vull compartir amb vosaltres, un poema i una frase d’aquest notable escriptor.

Espero que us agradin.

AL RÍO

¡Bello río! en tu clara y brillante onda de cristal, agua vagabunda, eres un emblema del esplendor de la belleza, un emblema del corazón que no se esconde ahora, un emblema de la alegre fantasía de arte en casa de la hija del viejo Alberto.

Pero mientras ella mira en tu corriente, que resplandece y tiembla, ¿por qué el más hermoso de todos ríos recuerda a uno de sus adoradores? Es porque en su corazón como en tu onda, su imagen está profundamente grabada; en su corazón que tiembla bajo el brillo de sus ojos que buscan el alma!

La belleza de cualquier clase en su manifestación suprema excita inevitablemente el alma sensitiva hasta hacerle derramar lágrimas.

EL FIL NO S'HA TRENCAT

2009-01-18T03:07:00.003+01:00

Un poema per a un amic

L'amor no desapareix mai.
La mort no és res.
Jo tant sols soc a la cambra del costat.

Jo soc jo, tú ets tú.
El que erem l'un per l'altre ho serem sempre.

Crida'm com sempre ho has fet.
Parla'm com sempre m'has parlat.
No utilitzis un tó diferent,
no parlis amb tó solemne i trist.

Segueix rient amb tot allò que ens feia riure plegats.
Resa, somriu, pensa amb mí, resa per mí.

Que el meu nom es pronucii a casa com sempre,
sense énfasi de cap mena, sense cap rastre d'ombra.

La vida significa el que va significar sempre.
Ella és el que sempre va ser . . . . el fil no s'ha trencat.

Perque he de restar fora dels teus pensaments?
Per estar sencillament fora de la teva vista...

Jo t'espero,
no estic lluny,
just a l'altra banda del camí.

Com veus, tot es al seu lloc.

H. Scott

Happy People Dancing on Planet Earth

2009-01-17T19:23:00.002+01:00

Despres de veure aquest video, se m'ha quedat un somriure als llavis.

La felicitat a cops és contagiosa, no trobeu? No us fa somriure?

L' ODALISCA - RELATS CONJUNTS

2009-01-15T13:57:00.003+01:00

- Mahmud, pots deixar de torturar-me amb la musiqueta?

- Lesya, filla meva, per què ets tant esquerpa?

- Et semblo esquerpa? Es a dir, tu trobes normal, que mentre l’energumen del meu home em posseeix com un animal, tu hagis d’estar al davant i cantant cançonetes?

- Però...

- No hi ha però, Mahmud. Això no té ni cap ni peus. I tot per que?

- Prou bé que ho saps, Lesya, és el meu amo.

- Ah, es clar! I tot perquè això és així, i ja està. M’encén tota aquesta merda.

- No parlis així filla, i no cridis que encara et sentirà algú.

- Ja, si les coses són així, i no es poden canviar, ja ho sé, m’ho has explicat cent mil vegades, però és que no ho suporto, és superior a mi.

- Au deixa de renegar i vesteix-te, que has d’anar al mercat.

- Si, té gràcia, ara estic aquí despullada parlant amb el meu pare, i per anar al mercat he de tapar-me de dalt a baix, ja que és molt important que cap home em vegi res més que els ulls.

La Lesya aixecant-se del llit d’una revolada, encara cridà:

- Realment esteu com a cabres!

DONCS SI, ESTIC CONTENTA!

2009-01-13T11:16:00.003+01:00

Finalment, dijous passat vaig passar pel quiròfan. Tot ha anat molt bé i ja soc a casa recuperant-me. La cosa està en que com m’han tancat la boca de l’estómac, ara m’he d’alimentar de sopetes, iogurts, sucs de fruita, etc.. i cada cop que empasso sembla que m’estigui empassant una pilota de golf... Però cada dia milloro una mica i tot és a fi de bé. La part positiva és que m’aprimaré per nassos. Allò que fa tanta mandra de posar-se a règim, ara és per c...

Així que tot té la seva part positiva.

Com ja us vaig dir, la feina quasi segura, ja és meva. Ara quan em posi bona, (uns 10 dies) ja em donaran d’alta i a treballar. Estic molt contenta, ja que és un despatx ple de gent, i encara que aquesta feina meva (comptabilitat) és força avorrida, com l’empresa és dedica a la restauració, és molt diferent del que he fet fins ara, i també tenen una O.N.G. de la que també en seré responsable i això em fa molta il·lusió.

Per tant, malgrat estar al llit, penso que he començat l’any amb molt bon peu, i em sento molt forta i amb il·lusió, que per altre banda, ja tocava. D’aquesta manera espero que els meus escrits siguin més alegres i tots plegats en sortim guanyant.

En fi que estic contenta!

Albanta

2009-01-06T12:33:00.000+01:00

ALBANTA, TAL COM M'HAS DEMANAT I AMB TOT EL "CARINYO" ET TORNO EL TEU BAGUL PLÉ DE LA MEVA AMISTAT, AMB UN PETIT POEMA...

A cops potser sense esperar-t’ho,
La vida et sorprèn i et mostra la
Bellesa de les ànimes que t’envolten.
Amistat entre essers, que potser
Ni tant sols coneixes, però que a cops
Tens més a prop que als més propers.
Amiga estimada, gràcies.

A sota, tens una cançoneta, no he sabut posar-la juntament amb aixó.... però també és per a tu.

PER L'ALBANTA

2009-01-06T12:32:00.001+01:00

Volia posar tot al mateix post, però no n'he estat capaç.... Ja veus que jo tampoc soc cap crack de la informàtica, hehehe...
Petonets

REGAL AMIC INVISIBLE....

2009-01-05T00:25:00.031+01:00

No he fet més que rumiar, quin regal podria fer-te. No et conec, no em coneixes, fins ara ni tant sols havia vist el teu blog....Per tant no ha estat fàcil. He llegit que vares estar a punt de anar a l’Índia i que tenies ganes de conèixer-la, com jo hi he estat dos mesos aquest any, he decidit regalar-te unes fotos d'aquest país, amb uns mots plens de bons desitjos, que espero que t'agradin.

Aquí va el meu regal.

Desitjo que en el 2009 tinguis una mica de tot…

SENSIBILITAT

Per no quedar-te mai indiferent a la bellesa de la vida.

CORATGE

Per deixar de banda la timidesa i així poder realitzar tot el que desitges.

SOLIDARITAT

Per no restar indiferent davant del sofriment de la humanitat.

BONDAT

Per no desviar la mirada de qui et demana ajuda.

TRANQUILITAT

D’aquesta manera, quan arribi la nit, podràs dormir com els àngels.

ALEGRIA

Per que la reparteixis, col·locant un somriure en el rostre d’un altre.

HUMILITAT

Per que siguis capaç de reconèixer tot allò que no ets.

Per guiar-te, sostenir-te i mantenir-te en peu.

SINCERITAT

I així, esdevenir autèntic i viure millor.

FELICITAT

Per trobar-la dintre teu i poder compartir-la amb qui la necessiti.

AMISTAT

Per a que descobreixis que… qui té un amic, té un tresor.

ESPERANÇA

Per tal de que sempre creguis en la vida, i tinguis ànima d’infant.

DESITG

Per alimentar el teu cos donant plaer al teu esperit.

SOMNIS

Per poder alimentar la teva ànima cada dia.

I MOLT D'AMOR

Per que tinguis a qui estimar i sentir-te estimat.
Per que desitgis tocar una estrella i somriure-li a la lluna.
Sentir que la vida és bella, tot caminant pel carrer.
Per descobrir que dintre teu existeix un sol.
Per que et sentis feliç cada albada i tinguis la certesa que
L’Amor és el motiu més gran … per viure.
Però si no tens un amor, que mai deixis morir dintre teu, les ganes… el desig de trobar-lo.

VIER

Espero que siguis inmensament feliç!

CAP D'ANY 2008

2008-12-31T10:41:00.002+01:00

A l'any 2008 tant sols li queden unes hores.

Ha estat un any molt intens, un any en el que s'han anat tancant ferides, un any en el que he hagut d'assumir el que era evident i que costa de creure primer, costa acceptar i costa adonar-se que no hi ha marxa enrere.

No és gens fàcil assumir, que en els primers segons de l'any que arriba, ja no seràs tu qui em besarà i m'abraçarà per desitjar-nos a cau d'orella que l'any que comença esdevingui un any màgic per tots dos.

Ara he d'aixecar la vista al cel i somriure a l'infinit...

Però això és el que faré, i ja és un canvi, fins ara abaixava el rostre i plorava amargament.

Com deia, les ferides s'han anat tancant, i la meva estada a Calcuta m'ha donat molta força per encarar la vida amb un somriure als llavis.

Comença un nou any, amb forces renovades, amb una nova feina, gent desconeguda a qui conèixer, nous reptes i noves emocions. La vida per mi, és una gran emoció, la barreja dels sentiments, els vells somnis, i els nous, són el motor de la meva vida.

Així doncs vull desitjar-vos a tots i a totes, que ja sou com una gran família, que l'any 2009, sigui per a vosaltres un any ple d'emocions, que sigueu feliços, que assaboriu la VIDA amb tot el que té de bo, i tot el que té de dolent. Que s'acompleixin els vostres somnis i que en neixin de nous, que seguiu escrivint i que mai perdeu l'esperança.

Una fortíssima abraçada!!!!!

Anna

DARRERA PISTA.....

2008-12-31T10:05:00.003+01:00

Avui marxo a passar el cap d'any a Galícia i per tant, no podré connectar amb vosaltres fins diumenge.

Per això donaré la meva darrera pista per al meu/meva bolcaire invisible... Us diré que no el coneixia, així que he hagut d'investigar pel seu blog per anar fent-me una idea de com és.

Us diré que és ell, que desitja recorrer el món, i que viu molt lluny de casa.....

Per cert, que al meu amic "anònim", dir-li que estic molt intrigada!!!! No tinc ni idea de qui és!!!Fins la nit de reis!

BLOCAIRE INVISIBLE

2008-12-28T13:24:00.003+01:00

PISTA 3. Al meu/meva blocaire invisible no li agrada gaire el Nadal, i per sobre de tot és CULÉ

BLOCAIRE INVISIBLE 2008

2008-12-27T00:52:00.003+01:00

PISTA 2. Al meu /la meva blocaire invisible li agrada la pizza i la xocolata....

BLOCAIRE INVISIBLE 2008

2008-12-24T00:21:00.003+01:00

Ja tinc a qui fer el regal de l'amic invisible!

No serà fàcil, però m'hi esforçaré.

PISTA 1. És dels meus, li agrada la nit....

MIQUEL MARTÍ I POL

2008-12-22T22:05:00.002+01:00

Potser Nadal és que tothom

es digui a si mateix i

en veu molt baixa

el nom de cada cosa,

mastegant els mots amb molta cura,

per tal de percebre'n

tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls

en els objectes quotidians,

per descobrir amb sorpresa

que ni sabem com són

de tant mirar-los.

Potser és un sentiment,

una tendresa que s'empara de tot;

potser un somriure inesperat

en una cantonada.

I potser és tot això i, a més,

la força per reprendre el camí de cada dia

quan el misteri s'ha esvaït,

i tot torna ser trist, llunyà , i difícil.

Miquel Martí i Pol

EMBOLIC DE SENSACIONS I SENTIMENTS......

2008-12-20T02:50:00.005+01:00

No se per on començar, han estat uns dies difícils i en venen uns de més difícils encara.

Per fi tinc feina!

Això és una bona noticia, però com tot en aquesta vida, (i em pregunto per quin motiu és així???) les coses bones mai no venen soles.... Just quan trobo feina, estic refotudament malalta. Tinc "mononucleosis" amb el llenguatge del carrer, "la enfermedad del beso" JA, JA,JA,JA...

Ja te tela que als quasi 50 anys, que en fa més de tres que ningú em fa un petó, ara agafi aquesta malaltia típica dels adolescents.

Però les coses van com van, i jo aquí estic, amb dues feines, treballant el mes de desembre dissabtes i diumenges, amb febre tot el dia, feta una merdeta i anar tirant, que d'això es tracta, no?I per si això no fos prou fotut, el dia 8 de gener m'han d'operar d'una hèrnia de hiatus, 15 dies de baixa i .... en fi que això si que és començar amb bon peu.

Sort que una és forta ( per nassos), i em prenc les coses amb humor, que si no....

S'acosten dates entranyables. Dates que, quan tens tants buits, es converteixen en dates que costen i molt.

Però estic contenta, per que tindré els meus dos fills a casa (un d'ells viu a Galícia) i tant sols per això, ja soc feliç. Però a més a més, estic contenta per que feia tres anys que no posava l'arbre ni cap detall que em recordes les dates en les que ens trobem, ja que tant sols em produïen dolor. I aquest any he estat capaç de tornar a posar l'arbre, i totes aquelles coses que abans feia amb tantíssima il·lusió i estic contenta i em sento orgullosa de mi mateixa tant sols per haver-ne estat capaç. Potser us semblarà una bestiesa, però us asseguro que no ho és.

Des de aquí us desitjo a tots que sigueu feliços, que gaudiu de tot el que teniu, ja que res no dura per sempre. I a tots els que en aquets dies enyoreu ( com jo) tot allò que s'ha anat quedant pel camí, us desitjo la força per anar endavant i poder gaudir del que queda, que segur que és molt important.

Que les tristeses no esborrin els milers de coses boniques que ens envolten.

Un molt feliç Nadal per a tots i que el 2009 ens porti la serenor suficient per tal de ser capaços de gaudir d'aquestes petites i meravelloses coses que fan que la VIDA valgui realment la pena.

Molt AMOR, molta SALUT i una fortíssima abraçada,

Anna

LLUNA

2008-12-02T00:30:00.003+01:00

Foto de google retocada

AQUEST VESPRE M'HE PARAT AL BELL MIG DEL CARRER PROVENÇA AMB BALMES I M'HE QUEDAT AMB LA BOCA OBERTA VEIENT L'ESPECTACLE DE LA LLUNA ACOMPANYADA DE VENUS I JUPITER.... TOT UN ESPECTACLE, SEMBLAVA EL DIBUIX D'UN CONTE.

PRECIOSA.

HE POSAT LA FOTO QUE MÉS S'ASSEMBLAVA ENCARA QUE NO ERA BEN BÉ AIXÍ.

ALGU L'HA VIST?

QUE US HA SEMBLAT?

ABSÈNCIA

2008-11-15T17:32:00.005+01:00

Era un dissabte de novembre, la tramuntana bufava amb força mar enllà i ella havia sortit de casa per fer un volt amb els gossos. Lli va costar sortir de casa, estava arraulida al sofà, amb la manta, la llar de foc encesa, i tot el seu ser posseït d’una enyorança impossible. Però va deixar la manta a un costat, es va calçar i va sortir de casa.

Va fer el passeig de sempre, però en arribar al punt on sempre feia mitja volta per tornar cap a casa, aquella tarda no ho va fer. Aquella tarda va seguir, pensant que els gossos estarien contents d’anar una mica més enllà. S’enganyava, ella sabia molt bé que en realitat, no ho feia pas per ells, ella sabia que uns passos més enllà, hi havia un punt al passeig de ronda, on a l’esquerra s’hi trobava el petit mirador. Tant sol hi havia un banc fet amb uns troncs d’arbre, i al davant, s’estenia el mar en tota la seva immensitat.

Va seure i va encendre una cigarreta, va fer una calada i va tancar els ulls. Sentia els batecs del cor al punt del coll on hi ha un petit clot, amb tanta força, que per un moment li va semblar que potser el cor li sortiria per la boca. El buit que ell havia deixat a la seva vida era tant gran, que no entenia com podia ser que seguis vivint amb aquell buit.

Va mirar mar enllà i els ulls se li varen omplir de llàgrimes.

No hi ha dolor més gran que el dolor de l’absència.

Mentre ella plorava amargament, els gossos potser endevinant els sentiments que flotaven a l’aire, en comtes d’anar amunt i avall aquella tarda, estaven ben quiets, asseguts als seus peus i el petit se la mirava de reüll.

Quina mena de sentit desconegut tenen els gossos que sembla que saben exactament el que està passant al seu voltant.....

Ella se’l va mirar, i ell fent uns petit gemecs va començar a fer saltirons per pujar a la seva falda, i va ser d'aquesta manera, que va aconseguir arrancar-li un somriure. I llavors ella, entre llàgrimes i somriures, va mirar al cel, i llençant un petó al aire va xiuxiuejar un t’estimo.

Va eixugar-se els ulls i va tornar cap a casa, ja no sentia els batecs del cor com abans, ara mes aviat sentia el cor tant encongit que ni el notava.

La seva absència és quelcom tant aclaparador que a cops em deixa fora de joc.

DESCONEXIÓ

2008-11-10T13:14:00.002+01:00

Porto molts dies desconnectada, he anat entrant i sortint, llegint els vostres escrits, els comentaris, i sense ganes d’escriure. Em mirava el teclat i... res que no en tenia ganes.

I em sentia fatal, com si no estigues fent bé els deures... Quina cosa més estranya, no?

La veritat és que darrerament he estat un xic angoixada, ja que estic cercant feina i la cosa no està gens fàcil, i més si tens una certa edat, i no tens estudis. Fa quasi dos mesos que envio currículums sense parar, i tant sols vaig anar a dues entrevistes, de les que no m’han dit res més. Aquesta tarda tinc una entrevista de feina, que molt malament haurien d’anar les coses per a que no dones bons fruits. Estic més relaxada, tot just el mes de desembre se’m acaba l’atur, i si no em col·loco aviat llavors si que la cosa es començarà a complicar de veritat.

Així que potser per tot això no he tingut ganes d’escriure. L’Anton em deia ahir que volia veure’m més activa, i potser va ser l’empenta que necessitava... Gràcies Anton, ja tens raó, ja.

Ara creuaré els dits, per a que aquesta tarda per fi s’acabin les angoixes.

PER A TU, PER QUE T'ESTIMO

2008-10-26T02:00:00.010+02:00

Ets amiga meva i t’estimo.

Estàs passant dies baixos i no saps com ho sento, no saps quantes hores penso amb tu i em sap greu i dolc de saber que estàs trista, un xic abatuda, o desmoralitzada....

Des d’aquí tant sols vull dir-te, que t’estimo, que no tinguis por.

Que les coses passen per què han de passar i que si tens la força, que jo sé que tens, tots els canvis, acaben tornant-se en quelcom positiu, si un no deixa de pensar en positiu.

Que sé que tot anirà bé, de veritat, creu-me.

I sobretot, vull que sàpigues que no estàs sola, encara que t'ho sembli, no és així. Que jo estic aquí, que em tens per al que necessitis, que pots comptar amb mi per al que vulguis, i que com jo, hi ha més gent que t'estima i que potser a cops no te'n adones, però hi som.

I tot això t'ho dic per que necessito dir-t'ho, per que no sé si quan parlo amb tu soc capaç d'expressar tot el que penso, per que no sé si quan t'abraço, soc capaç de transmetre't realment els meus sentiments, i sobre tot, per que t’estimo de veritat.

DIES DIFÍCILS

2008-10-23T14:04:00.021+02:00

Que ho fa que quan estàs malalt, et baixen tant les defenses que en un tres i no res, totes les coses deixen de tenir el mateix sentit...

Estic malalta i trobo a faltar tant el calor d’aquells que abans s’afanaven a procurar que no em faltés de res. És en moments com aquets, quan sento que estic sola.

I és dur.

Llavors, penso amb totes aquelles dones de Kaligath, a les que anava a cuidar per les tardes a Calcuta, i em sento avergonyida de sentir-me així. Elles si que estaven soles! Però deu ser el que he dit al principi, et baixen les defenses, i tot és trastorna.

Dilluns va ser un dia difícil, per una banda era l’aniversari del meu fill gran, 31 anys ja! És increïble com passen els anys! Per coses d’aquelles que té la vida, també era l’aniversari de la mort de la meva mare, 5 anys ja! Per tant un dia de sentiments contradictoris, com deia un dia difícil.

Per treure’m les cabòries del cap, vaig decidir fer un bon dinar per al meu fill, alguna cosa especial, que li agradés. I per treure'm les cabòries d'ara, us vaig a explicar com ho vaig cuinar tot plegat i així em distrec.

De primer vaig fer un plat de rovellons:

Primer els vaig netejar i secar molt bé i els vaig salar.

Després vaig trinxar un all i una mica de julibert.

Un cop fet això, en una paella amb un xic d'oli, tots cap per avall.

Quan ja estaven rossos, els hi vaig donar la volta i els hi vaig tirar l'all i

julibert.

De segon, unes galtes de porc rostides.

Aquest és un plat que no havia fet mai, però va quedar la mar de bo.

Primer vaig fregir les galtes a la cassola, amb un bon raig d'oli d'oliva fins que varen

quedar ben rosses.

Les vaig treure i en aquest mateix oli vaig fer un sofregit de ceba, quan va estar ben torradeta, vaig afegir el tomàquet, i després l'all trinxat.

Llavors vaig tirar-hi un got de vi negre, quan va estar ben redüit, una cullerada de farina i mig litre de caldo. Vaig afegir les galtes, una cabeça d'alls i unes herbes

lligades (llorer, farigola, romaní...) i ho vaig deixar amb el foc baixet fent la xup-xup, quasi una hora.

Mentre les galtes feien xup-xup....

Vaig tallar unes patates a rodanxes, i les vaig posar al forn en una plata amb oli, herbes, sal pebre i uns grans d'all aixafats.

I déu ni do el resultat!

Per acabar, un pastisset simbòlic, ja que a cap dels dos ens agraden els dolços.

La veritat és que tot plegat va quedar força bo, ell va estar content i jo també, i ara fins i tot em sembla que em trobo millor.

Participació en el 77è joc literari. Bloc de Jesús Ma Tibau

2008-10-19T13:04:00.004+02:00

L’Albert, el meu cosí, a vingut a buscar-me, però diu que avui, en lloc de anar al parc, em d’anar a fer una operació d’urgència.

- Venint cap aquí, he vist un senyal de transit, que ens necessita – em diu tot excitat- quan l’he vist, he reculat i he tornat a casa per agafar tot el que necessitem – i tot senyalant la motxilla que porta a l’esquena m’esperona – Au Berta, afanyat!

- D’acord, ja vaig – li responc – Mami! Que surto amb l’Albert una estona!

- Molt bé Berta – crida la mare des de la cuina.

Just a la cantonada de casa, veig el senyal del pas de zebra tirada per terra. Està destrossada, sembla que li hagi passat per sobre un camió. L’Albert tot decidit, seu a terra i obre la motxilla. Mentre jo m’assec al seu costat, ell treu una capseta de guants d’aquells de metge,dos pinzells i un pot de cola.

Amb molta cura, enganxem tots els trossets i deixem el senyal perfecte.

I sé que és perfecte, per que dilluns al anar a l’escola, veig que han tornat a col·locar el senyal al seu lloc i això no seria així si no haguéssim fet una bona feina.

.........................................................................................................

Participació en el 77è joc literari. Bloc de Jesús Ma Tibau

Arriba el musical dels Monty Phyton

2008-10-17T14:26:00.002+02:00

Dimecres vaig anar a veure el musical Spamalot, jo no soc gaire amant dels musicals, però he de confesar que em vaig fer un fart de riure. Així que si teniu ganes de riure, ja sabeu... cap al Teatre Victòria.

Bon cap de setmana!

RELATS CONJUNTS: CAVALL

2008-10-13T22:12:00.003+02:00

- Hola bon dia, es vostè el Sr. Josep Oriol Badia?

- No, soc en Carles, el seu fill.

- I el seu pare hi és?

- Doncs no.

-I la seva mare hi és?

- Tampoc, tots dos han sortit a donar un vol, no crec que triguin.

- Miri és que jo li vinc a lliurar un... paquet.

- Doncs, ja li agafo jo.

- Bé es que és al dins del camió.

- Doncs vagi a buscar-lo, que espera?

- Es que, he d’esperar a la grua.

- La grua? Quina grua?

- Miri, ja és aquí, la veu?

- Però... si... és... és enorme! Però, què és el que porta?

- El Cavall.

- El cavall? El meu pare m’ha comprat un cavall? Buff... faci, faci, vaig un moment a dintre a fer una trucada.

- El deixem aquí al jardí?

- Si, si i tant. Això és perfecte!

- Em firma l’albarà d’entrega?

- Porti, porti.

El Carles entra corrents a casa per trucar al Manel, el seu millor amic, i donar-li la “super” noticia del dia. Els dos estan una bona estona xerrant i fent plans, amb una excitació fora de mida. Cap dels dos no s’ho pot ni creure.

Que el pare d’en Carles li hagi comprat un cavall, és del tot increïble. Finalment, penja i surt al jardí corrent i cridant com un ximple. El crit queda ofegat en el instant en que, al obrir la porta, veu una espècie de bunyol de bronze, amb forma de cavall deformat per les hormones, que a més a més d’ocupar absolutament tot el jardí, reposa sobre el que queda de la mimosa de la mare.

Se’n va altre cop a dintre. I mentre pensa que el seu pare s’ha tornat totalment boig, sent dos xiscles a fora...

Però que coi hi fa això al meu jardí!!!!!

.............................................................................................................

Una altre proposta de Relats conjunts

EL SILENCI

2008-10-13T00:02:00.004+02:00

... Qui viu en el silenci es viu a si mateix,
sense reserves i serenament.

Perquè el silenci ho asserena tot.

Asserena la nit i el dia,
asserena les hores fosques,
les hores de llum i de xafogor.

El silenci ens porta la pau
i deixa emergir la innocència i la plenitud.

Gairebé puc dir que
mai no se sent la vida tan rimada,
tan pura, tan assossegada, tan clara
com les hores callades,
com en el sojorn del silenci.

J.Fernández Moratiel · Fundador de la escola del silenci

LA FORÇA DE LA PREGARIA

2008-10-05T17:47:00.008+02:00

Ahir ordenant papers, vaig trobar els escrits d’una nit molt llarga i angoixant. Mentre rellegia els mots escrits en mig d’una nit d’insomni i fruit d’una desesperació tant sobtada com inexplicable, se’m encongia l’ànima i se’m feia un nus a l’estomac.

Per quin motiu vaig tenir aquells pensaments, no ho sé explicar, però el que si sé, és que estava completament segura de que no tornaria a veure al Santi. Aquest sentiment em va produir una angoixa tant gran, que vaig passar la nit escrivint, plorant i sobretot... Pregant.

Oh si, vaig pregar com mai no ho havia fet.

Tant sols pregava que tot allò que m’estava passant pel cap, no es fes realitat, vaig pregar, vaig plorar llarga i amargament, com si la pèrdua fos inevitable.

Encara ara em pregunto que em va passar, i no li trobo cap explicació lògica. Però va passar, i finalment de matinada vaig caure dormida en un son curt, inquietant i no gaire reparador.

A l’endemà, malgrat tot, em vaig llevar nova, estava exultant. Vaig anar a treballar i vaig estar rient amb el meu germà, fent bromes i treballant més aviat poc. Em sentia feliç, fins i tot diria que una mica eufòrica, com si de cop i volta, tot en la vida em somrigués. Pensant-ho ara, tot plegat va ser bastant estrany.

A les dues i mitja estava a casa dels meus pares per dinar i va passar una altre cosa encara més estranya. De sobte la meva mare va sentir dolor en un dit, i al mirar-se’l, va veure que tenia l’anell de casada totalment aixafat. Ens va costar moltíssim poder treure-li, varem estar a punt d’anar a l’hospital per a que li tallessin i li poguessin treure, ja tenia el dit tant blau que feia por. Finalment se’l va poder treure i varem seure a dinar tot comentant com li podia haver passat, sense donar-se cap cop, ni res... El telèfon va interrompre el dinar, la conversa, i des de aquell moment, en les nostres vides, va haver-hi un abans i un després .

La noticia crua, i resumida, era la següent. El meu pare havia tingut un accident de cotxe tornant de València. A l’autopista, un cotxe que venia en direcció contraria, va saltar la mitjana, es va aixecar i va caure sobre el cotxe del meu pare. El resultat, l’ocupant del cotxe en qüestió, mort. El meu pare i el noi que anava al seient de darrera, morts. El meu marit, el Santi, contusions i el dit petit d’una mà trencat. Un home que portava un camió, es va parar i va poder treure’l del cotxe, tant sols va poder treure al Santi abans de que tot es convertís en una bola de foc.

Aquella nit havia pregat tant....

Vaig demanar tantes vegades que no me’l prenguessin, que encara no....

Que potser els meus precs varen ser escoltats....

Tot això passava el 19 d’abril de 1985.

Exactament 20 anys més tard, el 19 d’abril de 2005, el Santi va ingressar a la U.C.I de la Tecknon, desgraciadament, aquest cop, les pregaries no varen ser escoltades, i no en va sortir mai més.

Em varen concedir 20 anys més al seu costat.

Un dels poemes que vaig escriure aquella nit, va ser aquest:

PLORO

Ploro . . . .

De sentir-te lluny,

de saber-te absent,

d’estimar-te tant

de voler-te amb mi

de veure els teus ulls

en el mar immens.

I . . . . ploro.

D’esperar el demà,

d’enyorar el teu cos,

i el teu caminar,

i la teva olor, que encara és aquí,

fent-me recordar,

cada mot, cada gest.

I . . . . ploro,

I em crema el desig,

de cridar ben fort,

per si amb aquest crit,

i aquest sentiment,

pogués travessar,

l’anyorança, l’oblit,

i aixís dolçament,

donar-te la má,

i saber-te amb mi.

I . . . . ploro,

Agraint el temps,

que fa que ens estimem.

Agraint cada bés,

i cada pensament perdut,

tots i cada un dels mots,

i els somriures i els plors,

i els silencis i les flors.

I . . . . ploro,

Ploro, per que t’estimo.

AHIR VA ARRIBAR LA TARDOR

2008-09-23T12:41:00.032+02:00

Ahir va arribar la tardor.

I ja al matí com per reclamar l’atenció del esdeveniment, el cel era gris, i al migdia va ploure.

Ahir va arribar la tardor i amb ella la tristor a la meva ànima. No vaig deixar que s’hi instal·lés, tants sols la vaig deixar quedar-s’hi una estona però el fet em va fer adonar-me’n de com influeix en mi tot el que té a veure amb la natura.

L’energia que m’encomana veure una sortida de sol un matí de pesca a Tamariu, amb els amics

o al bell mig del riu “Ganjes” a “Benarés”....

La serenitat que sento contemplant la posta de sol ja sigui navegant al mig del mar,

o asseguda a la sorra intentant immortalitzar els instants fins que desapareix del tot, deixant darrera seu una cert desencís.

Aquest mateix sol, que passat l’estiu, quan ja fa una mica de fred, tanco els ulls i deixo que m’escalfi sentint com si aquella escalfor, fos una carícia enyorada.

I la lluna! Quedo totalment embadalida davant d’un espectacle que em desborda. Afloren tants sentiments mentre la contemplo... Depèn una mica del estat d’ànim, una nit de lluna plena em pot fer feliç, em pot fer plorar, somiar enyorar, somriure... Tots els sentiments a flor de pell.

Algú pot resistir-se a contemplar una nit estrellada!

M’asserena veure el mar, immens, en calma. Quedo extasiada contemplant tots aquets blaus del mar i del cel, impossibles de descriure per la perfecció.

I aquest mateix mar,quan no està en calma, m’encomana una força interior que desconec, i quan es revela, també em fa sentir la ràbia que bull dintre meu de tantes injustícies que hi ha al món.

El mar i el cel, em meravellen.

Contemplar blaus increïbles, i de sobte veure com els núvols envaeixen el cel i estenen tota una gama de grisos preciosíssims. I és que no sé que té el mar que podría estar hores i hores contemplant-lo i mai no me'n cansaria.

També quan arriba el fred, podria estar hores i hores contemplant el foc a la llar.

I malgrat soc més de mar, contemplar les muntanyes nevades, em fa ser conscient de lo petita que soc.

Passejar per els camins respirant profundament, sentint el vent glaçat a la cara és com si algú des de algun indret llunyà em donés una bufetada amorosa per fer-me despertar, dient-me: Anna, lluita, tu pots!

I llavors tot passejant em trobo amb un riu, que em recorda que la vida és això, un fluir constant de sentiments i que em de deixar que tot flueixi per tal de tenir una vida més senzilla i alhora rica, sempre que siguem capaços de veure i gaudir del que ens anem trobant pel camí.

I el cor em batega més de pressa, veient el niu d’una cigonya a dalt d’un campanar.

I un somriure es dibuixa als meus llavis al trobar una parella d’ànecs al parc sota un arbre covant els ous que molt aviat seran els seus aneguets.

I també al veure un esquirol, o un espiadimonis o trobar una gavina a la platja que quasi es deixa tocar, o fins i tot, que de sobte em surti un porc a saludar.

I les flors......

I tantes, tantes coses, que aquest post no acabaria mai.

És llavors quan soc conscient del privilegi que he rebut i que no tothom té.

Soc capaç d’emocionar-me amb cada petit detall que la natura ens brinda dia a dia per a que la VIDA valgui la pena.

Vull donar les gràcies! i lluitem per tal de que no es malmeni més del que ja s'ha malmès.

QUI VOL PAELLA!

2008-09-19T13:18:00.012+02:00

"Xiringuito" a la platja de Zahara de los Atunes

Qui es pot resistir a menjar-se’n un plat!

Si per tant sols cinc euros t’asseguren que te’n xarruparàs els dits i deixaràs el plat net i polit! Bé, en realitat és la pròpia paella que et farà la feina....

Quan em trobo aquets cartells, penso amb tot aquets munt de persones que es dediquen a la publicitat i que a cops s'han de trencar la closca cercant un missatge que arribi al públic i l’inciti a comprar el que toqui en aquell moment....

Quan es troben davant d’un anunci com aquest, que deuen pensar? Tants d’estudis i tanta feina, per veure que al final...

Mira si n’és de fàcil, no?

A cops les coses son ben senzilles.

Que tingueu un bon cap de setmana tots i que amb el que sigui us xarrupeu els dits!

100 ANYS D'ESTELADA

2008-09-11T04:05:00.001+02:00

100 anys d'estelada from 100 anys d'estelada on Vimeo.

BONA DIADA A TOTS!

RELATS CONJUNTS: DONA DESCONEGUDA

2008-09-09T23:25:00.005+02:00

La ciutat està coberta per una boira que fa que la Teresa es senti neguitosa. Tot el matí que va amunt i avall per la gran casa on viu des de que es va casar amb el Sr. Arnau, fa més de trenta anys.

Ja s’ha llevat nerviosa, avui és un dia especial i molt esperat. Per fi coneixerà a la promesa del seu fill Xavier, l’hereu. El Xavier, ha estat els últims tres anys treballant fora de la ciutat, dirigint l’empresa de transports marítims que el seu pare va fundar deu anys enrere . En aquest temps, tant sols ha estat un parell de cops a casa. L’últim cop que va venir, va ser el dia de Nadal de l’any passat, quan els hi va comunicar la gran noticia. El Xavier per fi havia conegut una noia de la que se’n havia enamorat bojament. Això no ho va dir, però la seva mare no en tenia cap dubte. Tant sols mirant-l’hi els ulls quan parlava de ella, la Teresa en tenia prou. Estava enamorat, i ella estava feliç de que els seu desig més íntim estigués a punt de fer-se realitat.

El Xavier, vol casar-se i avui per fi arriba la seva promesa. Tot ha d’estar perfecte. Ha omplert la casa de flors, la Lluïsa ha preparat un dinar especial i la Núria i la Maria tot el mati que netegen amb abnegació. Saben que no és un dia qualsevol, avui tot ha d’estar perfecte...

Quan el cotxe de cavalls es deté a l’entrada de la casa, el cor li comença a bategar amb més força. Mira a través de la finestra de la sala i veu una noia molt ben vestida, porta un barret negre amb unes plomes blanques, a la Teresa, se li dibuixa un somriure mentre veu com el Josep s’acosta al cotxe, per ajudar-la a baixar. En aquest punt, s’aparta de la finestra, i es mira al mirall que hi ha sobre l’aparador per tal de comprovar que el seu aspecte és el desitjat.

Piquen a la porta i ella amb el millors dels seus somriures diu:

- Endavant.

- Sra. Arnau – diu la Maria, una de les minyones, amb la veu una mica tremolosa - ha arribat un cotxe, i en Josep diu que la senyoreta Mariona, que és la senyoreta que hi ha al cotxe, es clar, be ja m’entén.

- Ai Maria, si us plau – interromp la Teresa – digues el que hagis de dir!

- Doncs això, senyora – segueix la Maria – que diu la senyoreta aquesta, la del cotxe, que vol que vostè vagi personalment a rebre-la.

- Què vols dir?

- Doncs que no vol baixar si no hi va vostè.

La contrarietat transforma les faccions de la Teresa, i la Maria no sap on amagar-se, la senyora quan s’enfada és terrible. Però la Teresa respira fons un parell de cops, i fa un intent de tornar a somriure, encara que és un intent fallit a jutjar per la imatge que li retorna el mirall de la sala.

Passa pel costat de la Maria quasi sense veure-la i surt de la sala en direcció al carrer amb el pressentiment de que alguna cosa no va bé. S’embolica amb un xal de llana que penja al costat de la porta i surt al carrer en direcció al cotxe.

- I doncs, bonica... – comença a dir la Teresa – tu? No, no pot ser...

- Si, jo, Senyora Arnau – diu la Mariona amb ironia – No estava segura de que em reconeixes, han passat tants anys... Es clar que m’assemblo molt a la meva mare, oi?

- Que vols? Que hi has vingut a fer aquí? – pregunta la Teresa, que té la impressió de que la sang ha deixat de circular-li per les venes, i que la seva veu és més estrident del normal.

- És ben senzill, he vingut a conèixer als meus futurs sogres.

I dit això, estén la seva mà cap a en Josep, per tal de que l’ajudi a baixar del cotxe, i es dirigeix cap a la casa sense ni mirar a la Teresa, que ara si que certament la sang a deixat de circular-li, al menys per una part del seu cervell i està a punt de desmaiar-se. Per sort en Josep se’n adona a temps i pot agafar-la abans de que caigui a terra com un sac de patates.

En Josep amb l’ajuda de la Maria, que està a la porta i ha presenciat tota l’escena, porten a la senyora a la seva cambra i avisa al doctor Rosell que viu un parell de cases més amunt. També avisa al senyor que diu que ve de seguida.

Una estona més tard, quan en Josep baixa a la cuina, es troba a la Lluïsa, la Maria i la Núria, molt espectants, esperant que els hi expliqui tot el que ha passat, amb pels i senyals.

- Com està la senyora – li pregunta la Lluïsa.

- Bé, bé, tant sols s’ha desmaiat, el doctor diu que ha estat la impressió.

- Quina impressió – segueix preguntant la Lluïsa – Qui és aquesta tal Mariona?

- Recordes a la Carmela?

- I es clar! Com podria oblidar-la! – respon la Lluïsa – Però, que hi treu cap ara la Carmela?

- Qui és aquesta tal Carmela? – interromp la Maria.

- La Carmela, era una noia que va treballar aquí fa un munt d'anys – respon en Josep – Va tenir una filla i mai no va voler explicar qui n'era el pare.

- Però a la senyora se li va ficar al cap que el senyor hi tenia alguna cosa a veure - segueix la Lluisa impacient.

- I era cert? – pregunta la Núria.

- No! Per Déu! – crida la Lluïsa – El senyor mai faria una cosa així. Però no hi va haver manera de convèncer a la senyora, i no va parar fins a fer-la fora de casa. Pobre Carmela! Sola amb una criatura petita i sense referències. Li va ser impossible trobar feina i va haver de marxar de la ciutat. Mai més en varem saber res. Quants cops m’he preguntat que se’n havia fet!

- Pobre noia! – exclama la Maria.

- Bé i que hi té a veure la Mariona amb la Carmela? – pregunta la Lluïsa mirant directament a en Josep.

- Doncs prepara’t – respon ell amb un somriure als llavis – La Mariona és la seva filla, i també, la promesa del senyoret Xavier.

- Déu dels cels !! – exclama la Lluïsa.

- Pel que es veu – segueix en Josep que ha sentit com el senyor li explicava al doctor Rosell - Al senyor li va fer llàstima el que li va passar a la Carmela, i la va col·locar a treballar a l’empresa que acabava de fundar dedicada al transport marítim. Amb el temps la filla de la Carmela que gràcies a la seva mare va poder estudiar, va començar a treballar a la mateixa empresa de secretaria de direcció.

- I allà s’han conegut amb el senyoret, no? – diu la Lluïsa.

- Exacte, i s’han enamorat i el proper mes de febrer es casaran – afegeix en Josep.

- Doncs no saps com me’n alegro! – diu la Lluïsa, que somrient afegeix – Com deia la Carmela: “A cada puerco le llega su San Martín”.

I dit això, tots quatre esclaten a riure.

......................................................................................................................................................................

Darrera proposta de Relats Conjunts

VENT DE GARBÍ

2008-09-04T00:46:00.002+02:00

Fa un parell de dies en els que el vent és el protagonista.

Sembla mentida com pot influir en l’estat d’ànim el vent. Tanta pau i serenitat, durava massa... així que la meteorologia m’ha obsequiat amb dos dies de neguit.

Per què el vent a mi, em neguiteja. I si com aquets darrers dos dies no para, encara més.

Jo de tota la vida que sento “El Garbí, a les set se’n va a dormir”. Doncs com passa amb pràcticament tot, les coses ja no són com eren, i ahir eren quarts de dues de la matinada, i el garbí seguia bufant com si fossin les cinc de la tarda. I jo ja no podia més.

Em varen caure els “farolillos” que tinc a la terrassa de dalt al carrer i es varen trencar, se’m va desmuntar el tendal del balancí, se’m varen caure un parell de testos, una làmpada de peu... I els cabells!!! Tot el dia menjant-me’ls. No puc negar-ho, el vent quan dura molta estona em trasbalsa i molt.

He hagut de fer un exercici de memòria, i recordar-me que la meva vida és una vida privilegiada, i que una mica de vent no pot fer-me perdre la serenitat. Pot ser una mica molest, si. Però no puc permetre que em trasbalsi o que em domini.

Està bé ser capaç de adonar-te de quines coses t’atabalen i adonar-te de que si et proposes superar qualsevol situació, tens tots els elements per fer-ho.

Els sers humans tenim unes capacitats de les que a cops no en som del tot conscients. Sabem que són allà, però no les utilitzem.

Semblarà una bestiesa, però:

Estic contenta d’haver-me’n adonat i d’haver estat capaç de gaudir del dia malgrat el vent.

UN JORN DE VACANCES QUASI PERFECTE.....

2008-08-31T01:41:00.009+02:00

Em llevo, son dos quarts de nou del mati, dormo amb la porta de la terrassa oberta, m’agrada escoltar la remor del mar, el vent, i despertar-me amb la llum que entra a l’habitació, el cant dels ocells i els gossos que en quan veuen que em començo a bellugar, ells comencen a neguitejar-me per a que els tregui.

La terrassa i el mar al fons, es veuen a través de les cortines blanques que onegen amb el vent del mati, i aquest ball m’asserena, com deia al principi, em llevo i el que veig, m’agrada, em sento feliç i començo el dia amb el passeig de cada mati amb , els meus companys de viatge incondicionals...

La Lucy

i el Bady.

El passeig per el camí de ronda, és una manera de començar el dia amb energia positiva. Torno a casa i agafo la moto per anar al mercat a Palafrugell, on després d’esmorzar, compro tomàquets (ara n'hi ha uns que se'n diuen "Corn de bou" que m'encanten) i algunes verdures a una pagesa, també el pa (que és pa com el d'abans) i els diaris. Fet aixó, torno cap a casa, preparo el cistell i baixo al port.

Sortim en barca amb els amics per gaudir del mar, en la mida que ens deixen el munt de barques que van amunt i avall per aquest mar cada cop més castigat. Fa uns anys, hi havia poques barques, i estàvem a una caleta, a cops sols o tres o quatre, i ara hi ha dies en que al arribar ja som sis o set, i al cap d’un parell d’hores som una trentena....

M'agrada anar navegant i mirar l'estela que anem deixant al mar.

De tornada, passem per davant de Tamariu, i miro mar enllà. Penso amb els meus pares, aquí varem llençar les seves cendres, miro aquesta inmensitat de mar, i m'agrada pensar que ara ben junts, les seves ànimes dansen amb les onades en un ball etern. Me’ls estimo i els enyoro moltíssim.

Un cop a casa, deixo sortir als gossos al camí, i després em preparo una amanida de tomàquet per dinar, “siestona”, una estona de lectura, i començo a preparar el sopar.

Avui he convidat als amics a sopar a casa. Un sopar senzill, amanida, pa amb tomàquet, embotits, una truita de patata i ceba, vi blanc, vi negre, gelats i una mica de fruita. Surto altre cop a passejar als gossos i de tornada, dutxa i encenc un munt d’espelmes i poso música. M’encanta crear un ambient agradable, però el més important de tot, és la companyia.

Bons amics, d’aquells amb els que sempre et sents a gust, sense haver de fer cap mena de compliments.

Ha estat un jorn magnífic. Quan em fico al llit, em sento plena, satisfeta, feliç.

Voldria que tothom tingues l'oportunitat de gaudir d’un jorn de vacances com aquest. Em segueixo sentint un ser privilegiat, i en dono gràcies.

VAIG ANAR A UNA FESTA

2008-08-19T17:14:00.001+02:00

Diumenge vaig anar a una festa.

El pare d’un amic feia 80 anys i la seva dona i els fills, li varen organitzar una festa d’aquelles que fan historia. Dues-centes vuitanta persones, de totes les edats, tots coneguts i tots vestits de blanc. Hi havia dues carpes de circ, on varen posar taules per sopar, i un grup d’animació tocava música cubana i d’altres disfressats, ens entretenien mentre preníem l’aperitiu.

Al estiu se’n fan moltes de festes, encara que no d’aquesta magnitud (semblava un casament) però el que us vull explicar és que feia molt de temps que no m‘havia divertit tant.

Quan et quedes vídua, es produeix un fenomen ben curiós. De sobte tothom és amic teu.

Gent que abans amb prou feines em deia hola, de cop i volta es preocupen per mi, passats tres anys, ja estic acostumada, i fins i tot em fa gràcia. I es clar, diumenge molta gent s’apropava a saludar-me i a interessar-se per el meu estat anímic, sobretot gent gran, amics dels meus sogres. El fet és que jo (que no tinc gaires ganes de parlar de la meva estada a Calcuta) els hi deia que estava molt bé, que estava molt contenta. I es clar, això no era el que esperaven sentir, i em sentia obligada a explicar que havia estat a Calcuta dos mesos i que m’havia anat molt bé, ja que jo mateixa, coneixent el “percal”, pensava: “ Ara tota aquesta gent es pensarà que tinc un novio...” (Je,je,je....) I com la majoria del personal assistent a la festa, són professionals del “cotilleo” em vaig sentir com obligada a donar una explicació de la meva renovada alegria de viure.

La veritat és que tot plegat em va fer força gràcia. L’ambient d’aquesta meva “Costa Brava” adoptiva, es PIJO, REPIJO, amb majúscules. Amb els anys m’hi he anat acostumant, jo a ells i ells a mi.

Així i tot, vaig estar ballant fins a més de les sis de la matinada...

Feia molt, molt de temps que no ho feia i que no ho passava tant bé. Sense plorar ni quan va sonar aquella cançó... Que cada cop que la sento, se’m fa un nus a la gola que tinc la sensació de que intento empassar-me el món sencer.

Doncs no, diumenge no vaig plorar. La vaig ballar de cap a peus, això si, a les primeres notes, en adonar-me de com em sentia, al veure que era capaç de ballar-la i sentir-me feliç, se’m va posar tota la pell de gallina.

Ara si que estic segura de que he avançat un gran pas. I sé que l’estimaré tota la vida, però també sé que estic viva, i de que torno a ser feliç.

DIGERINT ENCARA.....

2008-08-08T01:12:00.003+02:00

Sortida de sol al riu Ganges. Benarés, India.

D’ençà que vaig arribar, que intento escriure alguna cosa i m’ha estat impossible.

La experiència viscuda ha estat tant impactant, que no puc expressar-la amb paraules.

Quasi he estat muda (i això que normalment parlo pels colzes) no sé si és pel fet de que sento que ningú que no hagi estat allà, pot fer-se una petita idea del que parlo, o potser que es fa difícil de digerir tot plegat. Però avui he decidit, que ja ni ha prou de tant mutisme, no em reconec...

Aquets dos mesos han estat una vivència increïble. Per a mi, ha estat una renovació impressionant. Uns dies abans de tornar, un voluntari italià que havia estat a Calcuta vuit mesos i al que jo li explicava com em sentia, desprès d’escoltar-me tant sols em va dir una cosa: “Tu a Calcuta, has ressuscitat” I com més dies passen, me’n adono de la raó que tenia, ja que desprès d’un mes per aquí, segueixo sentint-me exactament igual, i realment he ressuscitat.

Fins ara, el meu cos seguia viu, però jo estava morta per dins. Sortia amb els amics i reia (soc molt riallera jo) però per dins em consumia la tristesa. Recordo un dia, ara fa un any, que em va agafar una plorera terrible i estava amb dues amigues i els hi vaig dir, “ es que estic tant trista, que em faig llàstima a mi mateixa”. No sé si mai us heu sentit així, però es un sentiment horrible. I així he anat tirant els últims tres anys, amb una pena tremenda que em trencava per dins.

Si estava fotuda, pensava que es clar, si ell no em faltes, tot seria diferent i llavors l’enyorança m’esquinçava l’ànima.

Si estava bé, viatjant o amb els amics, llavors pensava en com hagués gaudit ell amb tot allò, i san tornem-hi...

I així dia rere dia.

Ara em sento un ser enormement privilegiat. La meva vida ha estat plena, he pogut gaudir d’un ser meravellós, que m’ha estimat durant trenta anys com el primer dia. Quantes persones passen per aquesta vida sense gaudir d’un amor així ni un sol dia de la seva vida! I jo em queixo? No, realment no puc queixar-me. Això és una de les coses que m’han ensenyat els pobres, entre els més pobres, en aquesta ciutat que no sé que té, que t’enganxa d’una forma quasi visceral.

L’altre cosa que he aprés, és que la vida és en si mateixa un regal meravellós, del que no podem malgastar ni un sol minut, queixant-nos pel que no tenim, o fent exercicis masoquistes d’enyorances i penes. La vida és com és, naixem per morir un dia i no hi ha volta de full. El fet de no voler pensar-hi mai, tant sols ens fa més mal, ja que sempre ens agafa desprevinguts, (a nosaltres, no ens passarà, és als altres que els hi passa....) He aprés, que sense tenir res, és més fàcil esser generós amb els altres, i que tant sols podem ser feliços a traves de la felicitat de les persones que ens envolten.

Aquets dies que estic a Llafranc gaudint de la pau i la tranquil·litat, els fills, els amics, em sento feliç i més viva que mai. Em llevo aviat i tot em sembla preciós, el cel tant blau, els arbres, els ocells, el mar... Hi ha res més bonic que veure la posta de sol, o l’albada amb el mar tant pla que sembla un mirall, o una nit de lluna plena....

Be, volia compartir amb vosaltres la meva renovada alegria de viure. I estic contenta de fer-ho en un dia com avui, ja que ja és 8 del 8 del 8, l'aniversari del Santi. T'estimo i aixi serà per sempre. Felicitats amor, estiguis on estiguis.

MATI DE PLUJA

2008-06-14T17:50:00.001+02:00

COMENÇA A PLOURE, LES GOTES D'AIGUA CADA COP SON MES GROSSES I CAUEN AMB MES VIOLÈNCIA. EN POCS MINUTS, EL TERRA S'HA CONVERTIT EN UN BASSAL D'AIGUA.

ENTRO EN UNA BOTIGA DE LES MOLTES QUE HI HAN AL CARRER, QUE ESTAN OBERTES, SENSE PORTES, PER A RESGUARDAR-ME DE LA PLUJA.

TANCO EL PARAIGÜES I NO SE ON DEIXAR-LO, MIRO CAP AL INTERIOR I DOS HOMES MENUTS QUE EM MIREN AMB ELS SEUS ULLS NEGRES, ABAIXEN EL CAP SALUDANT-ME I M'INDIQUEN AMB UN GEST QUE EL DEIXI A TERRA, TANT HI FA QUE ES MULLI, TANT SOLS ES AIGUA....

ME'N ADONO QUE ELS DOS HAN DEIXAT LES SABATES A L'ESCALETA I JO FAIG EL MATEIX, MENTRE UN D'ELLS M'APROPA UN TAMBORET PER A QUE M'ASSEGUI.

I ALLÀ ESTEM ELS TRES, ASSEGUTS MIRANT COM LA PLUJA ES CADA COP MES FORTA I LA GENT, UNS S'HAN ATURAT I D'ALTRES SEGUEIXEN CAMINANT COM SI RES. VEIG A UN HOME QUE ES TREU UN MOCADOR DE LA BUTXACA I SE'L POSA AL CAP....

LA CALOR ES FA ENCARA MES HUMIDA, M'EIXUGO LA SUOR DE LA CARA I UN DELS HOMES S'AIXECA I ENCÉN UN VENTILADOR. LI SOMRIC, I LI DONO LES GRACIES: "THANK YOU" I ELS DOS SOMRIUEN I ABAIXANT EL CAP EM DIUEN: "WELLCOME"

AQUEST ES L'ESPERIT QUE ES RESPIRA PER ELS VOLTANTS DE SUDDER STREET (ON ESTEM LA MAJORIA DELS VOLUNTARIS) ELLS SABEN A QUE EM VINGUT, I SENTEN AGRAÏMENT. I QUAN EL PODEN MOSTRAR D'ALGUNA MANERA, ESTAN CONTENTS.

ES MAGNIFIC !

QUAN LA PLUJA COMENÇA A MINVAR, M'AIXECO. ELLS TAMBÉ. AJUNTEN LES MANS I ABAIXANT EL CAP EM DIUEN: "NAMASTE". JO FAIG EL MATEIX, OBRO EL PARAIGÜES, I SURTO AL CARRER AMB UN SOMRIURE ALS LLAVIS.

ARRAN DE TERRA

2008-05-23T15:06:00.003+02:00

Jo ja de normal, penso bastant, així que aquí.... no faig una altre cosa, penso i penso.....

Doncs això, pensava que la vida, consisteix en anar amunt, caure, i tornar-se a aixecar.

Mirar d' aprendre la lliçó per no relliscar al mateix lloc (encara que sovint ens entrebanquem, no dues si no mes vegades al mateix punt). I tot és un seguit d'anar amunt, i caure un altre cop, tornar a aixecar-se i així un cop darrera l'altre.

Uns caiem mes cops, altres tenen mes sort (o no, no ho se) i cauen menys vegades....Però sempre aconseguim aixecar-nos i tornar a començar, amb això consisteix viure, no?

El sol surt cada mati, i amb ell comença un nou dia, en el que sempre hi ha alguna cosa per aprendre si som capaços de prestar la atenció necessària.

I llavors em miro a tota aquesta gent que m'envolta, i penso que ells passen tota la seva vida arran de terra.

Aquí no puja’n a enlloc, tampoc cauen es clar, ja que viuen literalment arran de terra.

Dormen a terra, cuinen a terra, mengen a terra, es renten a terra......

I jo em pregunto:Que ho fa que les coses hagin anat d'aquesta manera.....?

Perquè el fet de néixer en un punt o un altre del planeta tingui unes conseqüències tant, tant enormes?

Evidentment no tinc respostes, tant sols preguntes. El que si sento és un immens agraïment per haver nascut en el punt del planeta on vaig néixer.
Per tenir el que tinc.

Per tenir el dret de caure i tornar a enlairar-me.

Per ser capaç de fer-me totes aquestes preguntes.
I ser capaç d'acceptar que no tinc respostes.

I sobretot, per ser capaç de sortir ara al carrer i somriure a tota aquesta gent que no ha tingut la mateixa sort que jo, i si venen a parlar-me, escoltar-me’ls encara que no els entenc i donar-los suport, amb els ulls, amb les mans o amb el somriure.....

És l’únic que puc fer per ells.

QUASI TOT ES PRESCINDIBLE....

2008-05-20T16:55:00.005+02:00

Per aquí les coses ja comencen a ser com una rutina, els dies passen molt, molt ràpid per una banda i per una altre tinc la sensació de que porto aquí una eternitat.

Son les contradiccions d'aquest país.

En realitat crec que es viu tot d'una manera tant intensa, que això és el que fa que sembli que fa un munt de temps que soc en aquest indret a l'altre banda del mon.

El que si s’està demostrant, es que tinc una edat."Mal que me pese", els meus ossos no tenen 20 anys, i he hagut de baixar el ritme, ja que entre la calor i l’espècie de "camastro" en el que se suposa que he de descansar......

Em fa mal tot!!!!!

Soc com una vella!!!

Patètic.

Així que ara si estic cansada, a la tarda em quedo a l'hotel llegint tranquil·lament.

El proper dilluns, marxo una setmaneta, anem a Varanasi (Benares) passarem per Agra a veure el Taj Mahal i desprès anirem a Delhi, i Delhi - Kolkata.

Crec que m’anirà molt bé i que necessito respirar una mica, aquesta experiència és molt maca, però també molt dura i així agafaré forces per al proper mes. Des de aquest indret tant i tant deixat de la ma de Deu, tinc moltes estones per reflexionar i per pensar, i us he de dir que penso moltíssim amb totes les persones que m'estimo i que m'estimeu.

I realment és l’únic que té valor en aquesta vida, de tot lo altre es pot prescindir, aquí me'n adono que els humans som com bestioles, que ens acabem acostumant a tot. A les incomoditats, a la brutícia, al menjar, a les olors..... és bestial.

I per això penso que a cap i a la fi l’únic que realment importa son les persones. Crec que es de l’únic que no podria prescindir.

EXPERIENCIES

2008-05-11T16:34:00.004+02:00

Ja porto aquí mes de deu dies, i les coses es veuen d'una altre manera, cada dia estic mes acostumada a anar per aquets carrers tant bruts i a creuar-me amb tot aquest munt de gent que al principi em feia una mica de por, i ara ja els veig d'una altre manera.

Com cada dia fem el mateix recorregut, ara ja ens coneixen, i quasi ningú ens diu res. Hi ha una barreja de mirades, alguns et miren amb curiositat, altres amb desconfiança, altres amb tristesa... però quasi tots, si els mires i somrius, et responen amb una gran rialla, no son feliços, perquè en aquestes condicions, qui pot ser feliç? però son alegres, tenen el cor alegre.

A cops em recorden una mica a mi, que encara que estigui trista, sempre soc capaç de somriure y de riure amb ganes, això no vol dir que sigui feliç, si no que soc alegre.

Ahir una bicicleta em va envestir.

Ja fa dies que ho esperava, en aquesta ciutat, és impossible anar caminant tranquil·lament pels carrers. Les aceres estan plenes de gent que o be esta tirada o asseguda per terra, o hi ha un “tenderete” que ven alguna cosa, o hi ha una vaca o el que sigui, per tant les aceres son impracticables. I has de caminar pel mig dels carrers, on no paren de passar, cotxes, rickshaws, bicicletes, carros, etc,etc.... Tots van tocant el clàxon, però no per avisar de la seva presencia, si no que ells toquen per que t'apartis, i si no ho fas, com jo ahir que no vaig adonar-me de que venia una bici per l'altre banda, a mes a mes de fer-te mal, s'enfaden amb tu terriblement. Així que a part de deixar-me un bon blau al brac, jo demanant sorry, sorry, i ell mirant-me amb un odi que vaig acabar per tocar el dos no fos cas que a sobre encara rebés.

A part d'aquestes cosetes, tot va molt be, els nens son uns encants encara que tenen les seves cosetes, de tant en tant si poden entre peto i peto et claven una mossegada.... però en general, estic molt contenta.

I amb les dones malaltes, cada dia descobreixo alguna cosa, realment allà es on se’m passen tots els mals, estan tant fotudes, i es queixen tant poc....L'altre dia hi havia una dona nova, és cegueta la pobre, i quan li varem donar el plat del sopar, ella menjava i immediatament tapava tot el menjar amb les dues mans, i vaig pensar, que segurament al ser cega, als carrers la gent li devia prendre el menjar i ja no es refia de ningú la pobre.

Això es realment una experiència única, intento impregnar-me tot el que puc de tot el que estic vivint i espero que em faci mes humil, mes generosa i que no se'm oblidi.

CIUTAT DE CONTRASTOS

2008-05-09T16:05:00.005+02:00

És ben curiós com sense que ens ho sembli, som capaços d'adaptar-nos a totes les situacions en les que en un moment donat de la vida ens anem trobant.Tant sols porto aquí vuit dies i ja ho veig tot amb uns altres ulls. No m'aclapara com ho feia en un principi, no se'm encongeix el cor ni sento ràbia, camino pels seus carrer plens de gent i de brutícia, plens de soroll i males olors, com si ho hagués fet tota la vida.

Kolkata es una ciutat de contrastos, a primera vista crec que es la ciutat mes gris, trista i bruta que he vist mai. I d'altre banda, la gent esta per tot arreu, rentant-se i rentant la seva roba, netejant-se les dents amb uns tronquets que semblen regalèssia (no se que es) i es vesteixen amb mil colors. Sobre carrets plens de brutícia, hi ha un munt de fruites i verdures de tots els colors, i les fan brillar a base de tirar-les-hi aigua constantment.

I aquets ulls, i aquets somriures..... esborren tota la grisor de la ciutat en un no res.

Estic impressionada amb aquestes persones anònimes que em creu-ho cada moment pels carrers i que em criden: ANTHI (tieta) o Hello. I que encara que no els hi diguis res, sempre em somriuen.

GRATIFICANT

2008-05-05T18:44:00.004+02:00

Ahir vaig començar a fer de voluntària. Vaig juntament amb dues noies de Madrid, la Maria y la Lucia.

M'he llevat a les 5 del mati per anar a missa amb les sisters.

Desprès un te amb pa i un plàtan i a les 8 cap a Shishu Bavan, un orfenat que esta molt a prop de la Mother Hosusse, cuidant nens petits, deuen tenir de 1 a 2 anys. Vestir-los, treure’ls al jardí a jugar una estona i desprès els hem rentat una mica i tornem a jugar però ara dintre doncs la calor ja comença a apretar. Desprès a rentar-los altre cop i a donar-los el dinar. Això fins a les 12 que ja marxo.

He anat a l'hotel a dutxar-me i desprès hem dinat a un bar que s'ha convertit com el menjador de casa, esmorzem, dinem i sopem. Tots els voluntaris estem en el mateix carrer, es un carrer petit que es diu Sudder Street i tothom fa vida per aquí.

Desprès de dinar he agafat el metro (esta molt millor que els carrers, net i no fa calor) i cap a un altre centre que es diu Kaligath, de 3 a 5. Aquí hi ha gent que no te a ningú i que les germanes han recollit pels carrers de Calcuta, estan malalts i alguns es posen be i altres no. Aquí els nois voluntaris treballen amb els homes i les noies amb les dones. La veritat es que fan molta llàstima, però son tan agraïdes pobretes, tant sols que els hi agafis la ma se'ls il·lumina la cara... La feina consisteix basicament en fer-les-hi companyia, massatges, mimar-les. Desprès els hi hem donat la medicació i al cap d'una estoneta el sopar.

Quan sembla que no tens forces, que la calor es massa feixuga, que potser t'has equivocat..... Veus aquestes cares, i se't passen absolutament tots els mals.

Es la cosa mes gratificant que he fet mai a la vida.

Coses i altres coses TANCAT!

TANCANT PORTES I OBRIN FINESTRES

T'ENYORO TANT....

RELATS CONJUNTS

ÀNGELS...

Tot versant Una sortida digna

Versant Una sortida digna

AMISTAT?

PER L'ISABEL LA MEVA AMIGA INVISIBLE

2010, UNA MICA DE MÀGIA....

FELIÇ 2010

PISTA 2 BLOCAIRE INVISIBLE

PISTA BLOCAIRE INVISIBLE

DOS ANYS...

Que em passa?

War/No More Trouble | Playing for Change | Song Around The World

130è joc literari

Gracias a La Vida

L'AMOR SEMPRE...

BERTA *13*

SENSE PARAULES....

NEDA SALEHI AGHA SOLTAN

RELATS CONJUNTS: Le café de nuit

113è joc literari del bloc Tens un racó dalt del mon

Fins a sempre Vicente Ferrer - Miracle a l'India

PASSEJADA, BICI, PLUJA, BARCELONA...

Homenatge de comiat a Mario Benedetti

10 DE MAIG 2005 - 2009

L'AMOR.

FELIÇ DIA DE SANT JORDI

PER TU PAPÀ. 19.04.85 - 19.04.09

ESTIMAT PRESIDENT.....

US ESTIMO

Dia de la dona treballadora

Angie

SYMBELMINE

UN DIUMENGE MÉS.

EL MEME DEL 7

JOVENTUT I PREPOTÈNCIA...

EDGAR ALLAN POE

Avui fa dos-cents anys que va néixer a Bòston l’escriptor Edgar Allan Poe.

En homenatge a aquest bicentenari, I seguint la iniciativa del blog Hespèria, avui vull compartir amb vosaltres, un poema i una frase d’aquest notable escriptor.

Espero que us agradin.

AL RÍO

La belleza de cualquier clase en su manifestación suprema excita inevitablemente el alma sensitiva hasta hacerle derramar lágrimas.

EL FIL NO S'HA TRENCAT

Happy People Dancing on Planet Earth

L' ODALISCA - RELATS CONJUNTS

DONCS SI, ESTIC CONTENTA!

Albanta

PER L'ALBANTA

REGAL AMIC INVISIBLE....

CAP D'ANY 2008

DARRERA PISTA.....

BLOCAIRE INVISIBLE

BLOCAIRE INVISIBLE 2008

BLOCAIRE INVISIBLE 2008

MIQUEL MARTÍ I POL

EMBOLIC DE SENSACIONS I SENTIMENTS......

LLUNA

ABSÈNCIA

DESCONEXIÓ

PER A TU, PER QUE T'ESTIMO

DIES DIFÍCILS

Participació en el 77è joc literari. Bloc de Jesús Ma Tibau

Arriba el musical dels Monty Phyton

RELATS CONJUNTS: CAVALL

EL SILENCI

LA FORÇA DE LA PREGARIA

AHIR VA ARRIBAR LA TARDOR

QUI VOL PAELLA!

100 ANYS D'ESTELADA

RELATS CONJUNTS: DONA DESCONEGUDA

VENT DE GARBÍ

UN JORN DE VACANCES QUASI PERFECTE.....

VAIG ANAR A UNA FESTA

DIGERINT ENCARA.....

MATI DE PLUJA

ARRAN DE TERRA

QUASI TOT ES PRESCINDIBLE....

BERTA 13