130è joc literari

Que ho fa que hi ha dies en els que res no va com ha d’anar, que sents que potser hagués estat millor no llevar-te…

- RRRenoiiii….

L’Alba, va quedar-se ben quieta pensant que l’única neurona que encara li funcionava se li havia fos. Sentia veus?

- Holaaaa RRRRenoiiiii..

- Hola? Qui hi ha?

- RRRR …

- Però on ets, qui ets? – va dir aixecant-se del banc. Parla d’una manera ben estranya, va pensar, i no veig a ningú per enlloc. Estic perdent el nord.

- Quiiiha… rrrrrenoiiiii…

Coi, però… jo diria…

- Tit?

- Titititit…

L’Alba va parar l’orella, i va veure el Tit, a la branca d’un arbre. La Roser feia una setmana que no era la mateixa d’ençà que el lloro se li havia escapat. Al principi li va fer riure, però en adonar-se de lo important que era el lloro dels nassos, va sentir pena. Com es pot estar tant sol que la vida depengui d’un lloro?

- Au va baixa.

Dit això, el lloro va deixar-se caure de la branca, ella va ajupir-se doncs li va semblar que anava directe al seu el cap, però el lloro va aixecar el vol i l’Alba amb la boca oberta, va veure com s’allunyava fent un so grotesc, que li va semblar una rialla.

Gracias a La Vida

Que tinguis un dolç viatge Mercedes Sosa...

L'AMOR SEMPRE...

La vida sempre ens dona un respir, quan sembla que tot va de tort, hi ha moments d’immensa alegria.

El passat dia 12, el meu fill petit es va casar.

Va ser un dia meravellós, ple de emocions, rialles i llàgrimes.

Molts sentiments retrobats, moltes absències però també ple d'alegria.

Ha estat un llarg camí, ple de dificultats i d’entrebancs, tots ells superats amb molt d’esforç, amb molt recolzament i moltes complicitats.

Però sobretot amb molt, molt d’amor.

I potser és per això que tot es viu d’una manera molt més intensa.

Em sento molt feliç, molt orgullosa d’ells.

Me’ls estimo amb bogeria i sé que seran feliços i faran feliços a tots els que els envolten.

Tenen molt per donar, i de ben segur que la vida els recompensarà amb escreix.

Des d’aquest raconet, una fortíssima abraçada pels dos

i tot l’amor de la vostra mare...

BERTA *13*

Ha passat més d'un mes d'ença que la vida amb tota la seva crueltat ens va deixar sense el teu magnific somriure. No tenia paraules i segueixo sense tenir-les, és massa dur, és massa injust.

T'estimo moltissim Berta, t'enyoro i sento que tot plegat ha de ser un somni, que no pot ser veritat... que és impossible...

Ens has donat una lliçó de com s'ha de viure la vida. Amb alegria sempre. Has estat un exemple de com ser feliç cada instant de la vida d'ença que eres ben petita. Has viscut sempre, com tu deies "A TOPE" cada dia de la teva curta vida.

Ara des de allà on siguis, ajudan's a entendre, a acceptar, a viure amb la teva absència. Ajudan's a portar a la pràctica la frase que li deies a la teva amiga Patty:

" DON'T WORRY CHAVALOTA, QUE LA VIDA SIGUE..."

Un somriure per a tu, per sempre.

T'estimo moltissim.

La teva "madrina" que no t'oblidarà mai.

SENSE PARAULES....

A cops la vida ens esclata a la cara en tota la seva cruesa.

Tot és tant efimer, tant inesperat, tant dificil...

Aquest cop he quedat sense paraules.

No tinc esma d'explicar-vos el que ha passat, és massa dur, és massa injust.

Em prenc un respir. No puc...

NEDA SALEHI AGHA SOLTAN

Estesa a terra, la vida se li escapa en un instant.

Els seus ulls ens miren,

ens volen dir alguna cosa?

Per què?

Que passa?

Tu qui ets?

Què fas?

…..

La imatge no vol sortir del meu cap.

He vist morir a una noia en directe,

he vist com en un instant

la vida s’esmunyia del seu cos

implacable, la sang ens mostrava

amb tota la seva cruesa

com n’és d’efímera la vida.

Avui he vist com sobre el gris asfalt

la vida d’una jove a qui encara li quedava tant per fer

s’esmicolava en un instant

mentre el seu pare cridava justícia

mentre nosaltres espectadors casuals

no hi podíem fer res, tant sols…

Plorar.

RELATS CONJUNTS: Le café de nuit

El seu rostre seguia de color tant blanc que semblava mort, feia més de deu minuts que s’estava allà dret davant de la taula de billar, sense bellugar-se, sense dir res, amb el front perlat de suor malgrat que feia bastant de fred, i els ulls clavats a les boles que havien quedat a la taula.

En Renné s’hi havia acostat dos cops, fins i tot li havia deixat una ampolla i un got a la tauleta del darrera, però ell seguia allà dret sense reaccionar. Ho acabava de perdre tot, una partida que va esdevenir la darrera.

De sobte, es va tombar, es va servir un got de vi i se’l va beure molt a poc a poc, assaborint-lo com si fos el primer cop que en tastava.

En Renné no apartava la vista del seu amic sense saber que fer, s’hi va tornar a acostar.

- Piere seu home, no fas bona cara.

En Piere, va apurar la copa, la va deixar sobre la taula i sense dir res, va fer cap a les escales per anar a la seva habitació que era al pis de dalt. Ni tant sols va mirar-se al seu amic. Caminava tot arrastrant els peus, com si el cos fos massa pesat per poder moure’s amb normalitat.

No va ser fins l’endemà, que en Renné en veure que ja eren quarts d’onze i en Piere encara no havia baixat a esmorzar, va anar a trucar a la seva cambra. La porta no era tancada, en Piere era allà al bell mig de la cambra. D’una corda lligada a l’argolla que en altres temps penjava una làmpada ara en penjava en seu amic.

Sobre la taula, embolicat amb un retall de tela de vellut negre que de tant tocar-la havia perdut fins i tot el vellut, hi havia la fotografia de la Loraine amb un floc dels seus cabells rossos lligats amb un llaç de color rosa.

Al costat una carta tancada.

Amb aquella lletra tant atapeïda, en Renné va llegir: “Per la Loraine”